La Catalunya noucentista

Joan Triadú va batejar el segle XX com un centenni d’or per a Catalunya perquè, malgrat les dictadures que va patir, va ser capaç de redreçar-se com a poble, de recuperar institucions de govern i d’aconseguir que la llengua i la cultura catalanes tinguessin un reconeixement molt gran.

Considerava que havia estat possible gràcies a moltes associacions, entitats, partits, persones... però també destacava que no s’havia començat de zero i que calia anar enrere i reivindicar la tasca –ben important– de molts homes i dones i de grans moviments, com ara la Renaixença, el Modernisme i, ja en el mateix segle passat, el Noucentisme, el període d’esplendor del qual abraça els anys 1906-1923, per la qual cosa enguany commemorem el centenari de la seva cloenda, tot i que tingué influència posterior.

Rere el Noucentisme hi havia un extraordinari programa político-cultural. El seu desplegament va ser possible gràcies a l’acció conjunta de les institucions i dels promotors de la cultura i va contribuir enormement a projectar un país amb autoestima, cohesionat, culte, pròsper, sòlid, vertebrat... Comptà amb grans equips i amb dos senys ordenadors: Enric Prat de la Riba i Pompeu Fabra.

Tres grans assoliments volem destacar d’aquest període: una tasca de govern eficient i intensa, que possibilità que el país avancés i es modernitzés de manera admirable; la promoció i la potenciació de l’acció educativa i cultural i, també, la codificació lingüística de la llengua catalana.

En l’àmbit de la literatura, el Noucentisme donà la primacia indiscutible a la poesia. Marià Manent i Cisa (Barcelona, 1898-1988), de qui enguany celebrem el 125è aniversari del seu naixement, fou un dels seus grans representants. També cultivà altres gèneres: la crítica literària, el memorialisme, la prosa i la traducció. Entrà amb força en el panorama literari amb La branca. Poemes (1916-1918). Tant la seva poesia com les seves traduccions poètiques, molt reconegudes, que provenen de l’anglès, el francès i el xinès, sovint van íntimament lligades a la natura i són un reflex d’una gran sensibilitat. També excel·lí pel seu activisme cultural.

De tots els elements que configuren Catalunya, n’hi ha un de molt especial i que, des de l’obertura al món, és irrenunciable perquè és la seva columna vertebral: la seva identitat, de manera especial, la llengua i la història. Els susdits aniversaris, que atresoren un gran llegat, ens ho fan ben presents i ens insten a preservar-la i a compartir-la.

Subscriu-te per seguir llegint