Empatia nadalenca

Ens dirigim a un zoològic de la zona una tarda qualsevol. Fa fred, els musells dels animals desprenen vapor. Donem voltes pel recinte fins que entrem a una instal·lació on es troben les gàbies dels conills i les peixeres. El meu fill mira amb atenció els peixos de colors.

Al nen li agraden especialment les corydoras, també anomenats «netejafons». Tenen banyes i s’enganxen a les coses, com Spiderman. Poc importa que li expliqui que mengen la merda de la resta. Tot animal que pugui fer el mateix que Spiderman és digne de la seva consideració. Llavors em diu que hi ha un peix atrapat.

Al terra de la peixera la decoració conté les restes d’un vaixell pirata de joguina. Com que es tracta de restes, està foradat. En un dels forats hi ha atrapada una petita corydora. Se li veu la cua. Li dic al meu fill que ja sortirà, però ell roman des de llavors preocupat. I si no pot sortir? Morirà?

Només és un peix, em dic, però l’empatia del nen és tal que es proposa buscar a unes de les cuidadores per dir-li-ho. Això em fa pensar en aquesta capacitat d’identificar-se amb algú i compartir els seus sentiments, fins i tot els d’un animal, preguntar-me en quin moment la perdem. Suposo que en el meu cas la vaig perdre per força en la meva infantesa, quan la meva àvia desnucava conills contra la taula de la cuina de marbre per guisar-los.

Busquem a una de les cuidadores. És una jove que dóna menjar als porcs vietnamites. Li explico què succeeix. Truca per ràdio a una de les seves companyes. Imagino que rescataran al peix, així que tornem al sector de l’aquari. La peixera és profunda. S’ha de trencar la totalitat del vaixell pirata perquè la bestiola pugui sortir. Una vegada que surt, i que el peix és lliure, el nen fa un petit «hurra!» al meu costat.

Tornem a casa. El felicito per com de bé ha estat. Exagero una mica i li dic que haurien de donar-li una medalla, però sé que a ell no li importa. Em diu que vol la medalla. Que sí que li importa. I potser una mica de raó té, no per salvar un peix, sinó per fer-me veure l’abisme de la nostra anterior empatia amb el present. En el món dur en el qual vivim l’empatia és necessària o és un hàndicap? Necessària, em dic.

Per Nadal no hi ha pel·lícula o cançó o conte que no apel·li a la nostra empatia. Falsa, sòrdida i hipòcrita, com la de les maratons solidàries, o tan veraç com la d’un nen preocupat per un simple peix d’aquari. És igual, és una bona data per a recordar-ho, per a buscar el poc d’empatia que ens queda.

Subscriu-te per seguir llegint