La Costa Brava i l’escalfament global

Es tracta d’un edifici dels anys 70 davant del mar. Quan Platja d’Aro creixia amb empenta i es permetia construir aquelles torres tan a prop de la platja. L’edifici té setze pisos, uns vuit habitatges per planta i és gairebé buit. El seu interior, on ressona el mar com quan es col·loca a l’orella la closca d’un cargol, transmet una sensació fantasmal. Els antics residents fa temps que han estat expulsats pel fenomen de la gentrificació.

La dona de la immobiliària amb la qual visito l’edifici adverteix: «És dels setanta però està bé de totes maneres». Li comento que avui dia no deixarien fer edificis com aquell tan prop de la mar. La dona diu que qui diria que en el present un pis com aquell, cinquanta anys més tard, valgués el que valen en el mercat. A Port d’Aro, per exemple, un pis d’una sola habitació supera els 600.000 euros.

L’empleada de la immobiliària m’ensenya un apartament. Aquest ha estat retallat tantes vegades que ha quedat un petit cubicle amb cuina i lavabo. No ha de tenir ni vint metres quadrats. Sembla una cel·la. Això sí, de cara al mar. És un dia de sol i el mar Mediterrani, des del pis catorze on ens trobem, sembla sortit d’un somni, d’una publicitat del paradís.

Pregunto si els preus baixaran amb l’anunci del govern d’una possible expropiació d’edificis de primera línia de mar per culpa de la pujada de les aigües amb el canvi climàtic. Aquesta setmana el ministeri de Medi Ambient espanyol ha posat en marxa la modificació del Reglament General de Costes. La reflexió: «l’escalfament global ja és un fet». La dona de la immobiliària somriu. Vostè ho creu possible a Catalunya?, pregunta.

Camino per la platja. Noto un esvoranc profund poc després de la desembocadura del riu Ridaura. Un forat que no era allà abans del pas del temporal Nelson. De la mateixa classe de forats a la platja i als passeigs marítims que es veuen en tota la Costa Brava. Amb amics parlem a la sobretaula del canvi climàtic. M’expliquen de platges senceres de la província de Barcelona que han desaparegut després de les últimes tempestes.

Faig el camí de ronda i noto l’avenç del mar en diverses cales limítrofes. Imagino l’esvoranc que he vist a prop d’un edifici de setze plantes en un futur distòpic. La situació a la Costa Brava s’ha tornat com la d’un d’aquells «comecocos» de paper de la infància en el qual, escollint color i nombre diferent, obtenim el mateix resultat: la manca de preparació.

Subscriu-te per seguir llegint