Ciclistes vaques sagrades

Entro a la C-65 amb destinació a Platja d’Aro a l’altura de Cassà de la Selva. És quan em topo amb un embús tan llarg que no veig on acaba. Els cotxes van a pas d’home. És un dia entre setmana al matí, fora de temporada turística. Imagino un xoc de pel·lícula. Quan finalment ho supero, passats deu minuts, m’adono que es tracta d’un grup de ciclistes.

La imatge: quinze ciclistes de calces estretes, cascos, ulleres i la resta de cars accessoris. L’actitud: semblen sortits del Tour de França. Les bicicletes costen entre els dos mil i els sis mil euros. Diversos van parlant entre ells, en doble fila. Això genera que els cotxes que els avancen han d’ocupar molt més espai en el sentit contrari de la carretera, posant els conductors en perill les seves vides.

De tornada a Girona, entro a la ciutat pel Carrer del Carme. El carrer es troba vorejat fins a la Plaça Catalunya per un carril bici que als gironins els deu haver costat força. Carrils, per cert, que des de l’auge de les mateixes són per tot arreu, s’han imposat en avingudes importants i han reduït artèries multitudinàries a poc i gens. Tinc davant meu un ciclista que va fent esses pel carrer. Li toco la botzina assenyalant-li el carril. Em fa un dit indicant-me on em puc ficar la proposta.

No només la Costa Brava ha canviat amb l’auge del ciclisme. La ciutat de Girona no és la mateixa des que els ciclistes, arribats de tot arreu del món ens trien. Hotels Bed & Bike, restaurants i bars temàtics per atraure el pelegrinatge mundial del ciclisme. I rutes encallades. Per cert, llogar una bicicleta a la ciutat, de les simples, costa a partir dels 70 euros, el doble del que surt llogar un cotxe.

Les autoritats s’han dedicat a rendir-los culte i han tornat una bogeria el trànsit quotidià. Han fet, a més, de les ciutats com Girona llocs amb llarguíssims carrils bici que romanen buits gairebé tot l’any. L’ajuntament avui ho promociona com: Girona, una ciutat transitable per a tothom. Mentida. En una ciutat que sembla pensada per a ells, on col·lapsen les rutes i ningú no els diu res, sembla que ficar-se amb els ciclistes s’ha convertit en una cosa així com fer-ho amb una vaca a l’Índia. Cosa que és meitat tabú i meitat sagrat.

Un cop vaig fer servir amb un patinet elèctric el carril bici que passa per sota del pont de les vies, al carrer Bonastruc de Porta. Aquest ha estat tot el meu usdefruit de les mateixes. Com combinar aquesta classe de turisme sense crucificar els ciutadans, és un tema que encara continua pendent.

Subscriu-te per seguir llegint