El mal de ventre d’alguns jutges

A Espanya, el 2021, hi havia 5.320 jutges i magistrats (11,2% per cada 100.000 habitants). Dels actuals 5.408 membres de la judicatura, 1.355 estan afiliats a la conservadora Asociación Profesional de la Magistratura (APM); 930 són de l’Asociación Judicial Francisco de Vitoria (AJFV), encara més a dreta. Res a dir? La progressista Juezas y jueces para la Democracia en té uns 400 i escreix; el Foro Judicial Indendiente (FJI) en torn de 200; la Asociación Nacional de Jeuces, una dotzena. Em deixo la catalana Àgora Judicial, perquè hi ha membres de les agrupacions anteriors. Segons l’art. 127 de la Constitució ni jutges ni Magistrats poden pertànyer a cap partit polític ni sindicat. Però el passat 16-V van convocar una vaga indefinida i en van fer convocar una altra als 45.000 funcionaris de justícia del passat juliol (o potser només se’n van assabentar). El 9-XI-23, les quatre primeres associacions esmentades, van fer un comunicat mostrant «el seu rebuig per les referències a la «lawfare o judicialització de la política» i a les seves conseqüències... perquè suposaria sotmetre a revisió parlamentària els procediments i decisions judicials» i feien referència a l’article 117.1 de la Constitució. Reclamaven la divisió de poders.

El passat 6-III-2023, quan ningú en parlava, vaig explicar en aquestes pàgines en què consistia la lawfare o guerra judicial. «Consisteix –escrivia, pouant la definició de John Carlson i Neville Thomas Yeomans del 1975– a utilitzar el sistema legal contra algú considerat «hostil», perjudicant-lo, il·legitimant-lo, fent-li perdre temps i diners, per tal d’obtenir una victòria contra els seus interessos de forma legal i planificada». El papa Francesc ja n’havia parlat el 15-XI-2019 en el «Discurs als participants al Congrés Mundial de l’Associació Internacional del Dret Penal», on demanava als assistents que tenien el repte de contenir «la irracionalitat punitiva» i considerava la lawfare un abús de poder ja que es recorria «a acusacions falses contra líders polítics, concertades amb determinats mitjans de comunicació, i també amb els opositors i amb orgues judicials colonitzats». Uf, el papa! Ni que es referís als judicis dels anys 2019-20. I em refereixo als processos amb sentència condemnatòria als líders polítics i socials de Manuel Marchena al Tribunal Suprem (459/2019) i amb sentència absolutòria a la cúpula d’interior dels Mossos d’Esquadra de Ramón Sáez a l’Audiència Nacional (20/2020), judicis que vaig seguir dia a dia, així com també al de Laura Borràs, condemnada per Jesús Barrientos al TSJC. En tots, i ho vaig justificar en els meus escrits i en el llibre que hi vaig dedicar, hi va haver casos de lawfare. (Encara que els nostres magistrats siguin molt catòlics, no van fer gens de cas al papa...)

Es dona per suposat que els actuals cinc mil quatre-cents jutges i escaig actuen diàriament de manera callada i dreturera i que si hi ha casos de males pràctiques és justament en la cúpula judicial. No ho negaré. Ara, quan es va començar a parlar de llei d’amnistia, la junta de jutges d’instrucció de Barcelona van validar al decisió de la jutgessa degana d’adherir-se al comunicat emès per les quatre primeres associacions judicials esmentades, on es rebutjaven la revisió parlamentària de casos de lawfare en les decisions judicials el passat 9-XI. Reclamaven la divisió de poders, quan no els importava pels seus interessos immiscir-se en política (i el cas més flagrant és que el CGPJ porta ja gairebé un lustre caducat). Ningú havia vist ni l’esborrany de la Llei d’amnistia i ja tenien mal de ventre. Pedro Sánchez no va ser investit president fins al 16-XI.

Es podria dir que la conjura de togues contra els poders Executiu i Legislatiu per l’afer de l’amnistia del passat novembre no s’havia donat mai en democràcia. La Llei del Poder Judicial, a l’article 395 castiga com a falta greu «la censura a les autoritats i poders públics invocant la condició de jutge o servint-se’n». Però, tranquils! No ha passat ni passarà res. Quan la supressió del Codi Penal del delicte de sedició, Marchena criticà els legisladors en una interlocutòria (13-II-2023) i què va passar? Res. Ara, parapetant-se en la divisió de poders, argumenten que l’amnistia deixaria en mans del legislatiu la possibilitat d’eliminar allò que s’ha jutjat. I és clar que sí! Sobretot si s’ha fet malament! No diu la Constitució que «La justícia emana del poble» (art. 117)? I qui és el representant del poble, sinó el Legislatiu (art. 66)? I no diu la Constitució que els jutges exerceixen la seva potestat jurisdiccional «únicament sotmesos a l’imperi de la Llei» (art. 117.1 i 3-4)? Protesten perquè tenen por que se’ls deixi en calçotets. Avesats a actuar com si el poder judicial fos de la seva propietat (i, certament, el mètode gairebé de cooptació per entrar a la funció judicial facilita que les togues passin d’avis a pares i fills, si no es canvia el sistema) ara se sorprenen. No pot ser que un magistrat emèrit el Suprem com J. A. Martín Pallín declarés que trobava la rebel·lió gravíssima, i no només pel contingut dels comunicats sinó perquè «els òrgans judicials tenen l’obligació de mantenir neutralitat política, segons la Constitució» (Vilaweb, 19-XI-23). La qüestió és molt clara i senzilla: Hi ha hagut o no casos de lawfare a la justícia espanyola? I si n’hi ha hagut, què pensa fer el CGPJ?

Casos de lawfare ningú no els posa en dubte. En senyor Rufián en va citar quatre en el discurs d’investidura de Sánchez: 1) el cas Altsasu; 2) la denúncia d’incitació a la sedició a Joan Coma, regidor a Vic, per dir que «Per fer una truita cal trencar els ous»; 3) L’invent de la «violència ambiental»; 4) l’acusació de terrorisme a Rovira i Puigdemont. Ningú no es va queixar. A aquests quatre, un diari de Madrid el passat 26-XI en publicava set més, fins ara impunes: 5) L’informe policial apòcrif per desacreditar l’independentisme publicat per El Mundo el novembre 2012; 6) L’extorsió a la Banca Privada d’Andorra per destapar els comptes de la família Pujol, també filtrada a El Mundo; 7) El comte fals a Suïssa de Xavier Trias; 8) L’informe Pisa contra Podemos per finançament il·legal (2015); 9) la trama veneçolana de Podemos (2016); 10) Les fotos dels jutges a favor del Dret a decidir filtrades el 2014 a La Razón; 11) L’ordre falsa de pagament de 272.325 dòlars a Pablo Iglesias...

La lawfare, doncs, existeix. Podríem afegir molts altres casos: de Tamara Carrasco a Sandro Rossell, per exemple. Però els jutges no estan avesats que se’ls revisi la feina ni s’esmentin els seus noms. Míriam Nogueras ho va fer fa quatre anys i, ara, tornant-ho a fer, ha aixecat ampolles. Si s’equivoquen, l’estat indemnitza, i ja està (art. 121 de la Constitució). Amb més opacitat que transparència. Però ha arribat l’hora de demanar responsabilitats. I per això certs jutges tenen mal de ventre. Només faltaria que la Llei d’amnistia salvés els darreres de persones com Llarena, Marchena, Lesmes, Lamela, García-Castellón, Juan Pablo González, Barrientos...

Subscriu-te per seguir llegint