Barcelona - Madrid

En un vagó d’un tren d’alta velocitat, els passatgers suporten com poden una nena d’uns vuit anys que fa el que vol: crida, salta, dóna cops, corre amunt i avall, posa música a tot volum amb el seu mòbil (sí, té mòbil propi). La que se suposa que és la seva mare, mentrestant, mira per la finestra tranquil·lament, com si tot aquell terrabastall no tingués res a veure amb ella. Al mateix vagó hi ha dos nens, germans, que deuen tenir més o menys l’edat de la nena desbocada. S’estan asseguts, parlen entre ells en veu baixeta, es miren amb cara d’astorament quan la nena xiscla molt o es tapen la boca per riure quan bota sobre el seient com si fos un llit elàstic.

Al cap de molta estona, una senyora gran crida a la nena: «Bonita, ven. Mira, si te estás media horita sentada y calladita, te doy esto», li diu, mentre li ensenya una bossa gegant de llaminadures que ha tret de qui sap on. A la nena se li posen els ulls com taronges i intenta arrabassar-li la bossa a la senyora, però ella li aparta. «Te la doy sólo si me prometes que te vas a estar sentada y calladita». La nena fa que sí amb el cap, agafa la bossa i s’asseu al passadís a menjar-se les txutxes.

Els dos nens es giren de cop a mirar el seu pare amb ulls implorants. És molt fàcil llegir en la seva mirada que també volen dolços. El pare els diu que ho sent però que no té res per donar-los, i que li preguntin a la senyora si té alguna llaminadura per a ells. Com que la nena, sorprenentment, ha fet cas i està callada, tot el vagó sent el que el pare diu als seus fills. La senyora gran s’adona de l’error que ha comès –ha comprat el silenci de l’escandalosa enlloc de premiar el bon comportament dels dos germans– i es disculpa: «Lo siento, bonitos, le he dado a ella todas las chuches que había comprado para mi nieto», diu, amb to avergonyit. I afegeix, esperançada i mirant a la nena: «Pero seguro que no le importará daros algunas». La nena continua asseguda devorant gominoles de tots colors, com si sentís ploure. Els dos germans també miren a la nena, i el pare els anima a què li demanin llaminadures. Finalment, el més petit s’atreveix i, amb un fil de veu, diu «Oye… ¿nos das alguna de tus chuches?». La nena ni tan sols aixeca els ulls i fa com si no hagués sentit res. El silenci al vagó es fa més gran encara.

Finalment, la mare –que en cap moment ha deixat de mirar per la finestra– deu notar totes les mirades clavades en ella i mou fitxa. Sospirant, com si fes un gran esforç, s’adreça a la nena i li diu: «Vamos a ver, Lluvia. ¿Estás preparada para compartir hoy?» La Lluvia la mira, somriu amb un somriure preciós i lluminós i ple de sucre, i diu, alt i clar: «No». La mare arronsa les espatlles i, per si no ha quedat clar, informa a la resta de passatgers: «Lo siento, a Lluvia hoy no le apetece compartir», i torna a mirar per la finestra.

Subscriu-te per seguir llegint