S'enfonsa la farsa dels superherois

No tot van ser males notícies el 2023. L’enfonsament del cinema de superherois, amb recaptacions escanyolides per a produccions costosíssimes, implica potser l’última esperança de salvació de la civilització occidental. La contracció de les audiències va ser inesperada i, encara que sobren els motius per explicar la desfeta dels subproductes majoritàriament de la Marvel, els experts han optat per la justificació més adequada a les limitacions de l’audiència. És a dir, els guions han disparat la seva complicació fins al punt que la confusió era inevitable, calia un màster universitari abans d’afrontar les escombraries motivades a la pantalla.

Davant d’aquesta pretensió que els espectadors no tenen prou intel·ligència, sembla raonable objectar que cada vegada costa més trobar una clientela amb la pèssima qualitat intel·lectual indispensable per empassar amb la carnavalada dels superpoders. No són pel·lícules gaire difícils de seguir amb atenció, sinó de seguir-les despert.

Si Ant-Man va ser trepitjat a la taquilla, ni tan sols la trilogia de Guardians de la galàxia va concloure amb l’apoteosi merescuda pel seu magnífic episodi inicial, precisament perquè li donava una puntada de peu al rusc dels superherois. En aquesta mateixa faceta satírica, fins a Deadpool 2 perdia força davant la màgia de Ryan Reynolds a Deadpool 1, que figura sens dubte entre les cent millors pel·lícules humorístiques de la història.

El declivi del cinema de superherois és pitjor que el seu enfonsament, perquè els responsables d’aquesta ferrovelleria insistiran que poden recuperar el malalt. Doncs no, s’han acabat els adults vestits amb malles i caputxes, aviat quedaran relegats al racó de les pel·lícules espanyoles amb vocació pedagògica, una altra plaga que almenys només castiga uns centenars d’espectadors incauts.

Ningú no ha comentat Thor 4, i el món és un lloc millor gràcies a aquesta absència. Hollywood és cíclic, però la desintegració dels superherois de la Marvel adquireix una rellevància especial, perquè van estar a punt de quedar-se com els únics supervivents del negoci cinematogràfic. La degradació de les històries espaciotemporals havia assolit el punt en què valia més resignar-se a la desaparició del cinema tal com el coneixem, abans que deixar-lo en mans dels Batman de Nolan o d’un Joaquin Phoenix incapaç de distingir entre els emperadors Còmode, Joker o Napoleó.

Per rematar la sensació de felicitat, que s’entreveu l’esperança de més pel·lícules com Anatomía de una caída, l’atipament dels superherois o supuerherois per la seva infantilitat colpeja al plexe de Disney, propietari de Marvel, en ple centenari. Poden seguir tractant els actors com a nens, però els espectadors mereixen un respecte.

Subscriu-te per seguir llegint