Condemnar Puigdemont i votar Trump

Cal consignar immediatament que no tots els espanyols que odien Puigdemont simpatitzen amb Trump. Tot i això, es pot assegurar sense gaire estrèpit que tots els entusiastes transpirinencs de l’expresident nord-americà abominen de l’expresident català. Es dóna la circumstància que els dos governants han estat formalment acusats de colpisme als seus països respectius, i costa sentenciar que els jutges americans són més frívols que els espanyols a l’hora de substanciar una imputació de tal gravetat.

El paràgraf anterior conté un error a efectes retòrics. Tot i que la dreta no es refereix mai als independentistes catalans sense adjuntar-los l’etiqueta de colpistes, el Tribunal Suprem ni més ni menys va rebutjar aquesta imputació grandiloqüent, i va rebaixar l’«ensomni» de la secessió a una vulgar sedició, a l’altura de la plantada dels controladors aeris que el 2010 es van sentir massivament malalts i van deixar centenars de milers de passatgers a terra.

Per tant, Trump és més colpista als Estats Units que Puigdemont a Espanya, així que segueix vigent el processament del primer per subvertir les institucions de l’Estat. Visualment, l’assalt al Capitoli de Washington el dia de Reis del 2021 supera en gravetat qualsevol aldarull registrat a Catalunya al voltant de la independència, però els que aplaudeixen el colpista nord-americà mentre denigren el català pertanyen a l’escola contrària a Sant Tomàs. Necessiten veure per no creure.

Amb tots els respectes, cap espectador contemporani no sotmet el seu judici penal als magistrats. Google és més poderós que els tribunals suprems d’Espanya i els Estats Units, sumats. Associant les paraules Puigdemont amb cop o colpista al motor de cerca, s’obtenen un milió d’entrades, per la qual cosa la identificació és irreversible. De nou, als trumpistes espanyols se’ls ennuegaria aquesta qualificació per al seu heroi.

La doctrina del colpisme selectiu pateix una commoció quan l’historiador Jorge Vilches testifica a ABC que «Puigdemont és tan colpista com Francisco Franco». Ningú disputaria l’equivalència a un expert, però aquesta fraternitat no suposa tant una impugnació al catalanisme com una bufetada a Vox. La ultradreta moderada ha tornat a la càrrega amb la negació de la dictadura franquista, i per això s’ha de sentir afrontada per l’aparellament del seu ídol amb un personatge satànic.

Confrontar Puigdemont amb la seva ridícula fugida a Bèlgica, o dubtar del seu lideratge inoxidable a les properes eleccions catalanes, hauria de ser més efectiu que erigir-lo en l’encarnació irrefutable del Mal. En la simetria amb Trump, la sublimació tràgica dels excessos de l’expresident i candidat a la Casa Blanca ha resultat menys efectiva que haver-se concentrat en la dimensió grotesca. Potser el colpisme no és el flanc més adequat per encarar governants inusuals hors norme, que es veuen afavorits per un clima de confusió.

Puigdemont, Trump, Sánchez, Macron o Meloni. Cada vegada costa més trobar un polític que no suporti que li pengin el capell de la usurpació del poder, malgrat els milions de vots que els donen suport i els exigents termes de contractació. De fet, la resposta dels presumptes colpistes als seus acusadors ni tan sols rebusca al vocabulari ofensiu, utilitza l’acusació com a bumerang. Aquí hi ha el líder de Junts denunciant «un cop d’Estat permanent», al ser imputat per Tsunami Democràtic per negar-li l’amnistia. O el magnat americà denunciant que «Estats Units és un país tercermundista», a causa de les eleccions robades per Joe Biden. Cop a cop, que diria Machado potser amb una altra entonació.

Trump i Puigdemont tornen a ser candidats. Ara mateix no encapçalen aldarulls de carrer, segueixen pautadament els pacífics protocols electorals. La seva acceptació de la tramitació burgesa de les urnes no és compatible amb l’aurèola colpista. En el cas del pretendent català, s’emmotlla a la Constitució espanyola en el tràmit més degradant per a les seves ínfules d’unes eleccions autonòmiques, un torneig d’àmbit literalment provincial.

Cap Govern contemporani no té el consens de la seva legitimitat. Només cal repassar la població concentrada a l’Índia o la Xina, seguint pels Estats Units o el Pakistan. La dreta espanyola que inculpa Puigdemont però exonera Trump es limita a complir amb el segon la consigna definitiva per mantenir milers de milions de persones sobre el planeta. Fer de la necessitat, virtut, prescindint de maximalismes.

Subscriu-te per seguir llegint