Quan diem adéu a qui vam ser

«Ja no he pogut trobar Sandra perquè també aquell que vaig ser ha desaparegut. Sóc un altre com ella» (Baltasar Porcel)

Ens ho vam prometre amb quinze anys. Ens vam dir que, el dia que en fessis trenta, ens trobaríem a Camallera; que ens veuríem al bar Lluís, el de davant de l’estació de tren, per explicar-nos com ens anava la vida. Sé que te’n recordes: era una tarda de juliol, feia cleca, camps segats i bales de palla rere les finestres del vagó. Ens era igual on anar: només volíem que no ens enxampés el revisor. Quan el vam veure, vam baixar a la següent estació, la de Camallera. Vam fer el toc al bar Lluís, i després voltes i voltes per aquest poble, on no hi campava ni una ànima: que les ànimes dormen, jauen o es banyen les tardes de juliol. No sabíem on anar però vam trobar un banc, no pas a l’ombra, i ens vam fer petons fins que ens en vam avorrir i ens vam fer la promesa de trobar-nos quinze anys més tard, amb trenta, el dia del teu aniversari: el 27 de gener.

Tant se val les nostres parelles, dèiem, perquè als nostres imaginats trenta, per descomptat, ja no estaríem junts i jo estaria amb un home formal, molt formal, d’aquells de per tota la vida i tindríem un fill, qui sap si ja camí del segon. Tu també tindries una xicota, una de no tan convencional, i potser una criatura però d’una altra dona.

Tot, amb aquella curta vida, tenia una aire transcendental: estàvem poc acostumats als amors i als desenganys, a les retrobades i partences, als comiats i adéus. Però en vas fer trenta i trenta-un, i trenta-dos i ahir trenta-tres, i no ens hem pas trobat. Tampoc tenim la vida que ens imaginàvem aleshores. Potser perquè no l’hem poguda tenir o potser perquè, ara, tampoc la volem. Però també em sembla que no hem canviat pas tant: tothom s’assembla a aquell qui va ser amb quinze anys.

Llegeixo un conte de Baltasar Porcel, Una nit a Capri. El protagonista del relat retroba, en aquesta illa de la costa amalfitana, el seu primer amor però no la reconeix: el pas dels temps no l’ha tractada gaire bé. «Sandra va ser la meva primera promesa, durant tota una primavera i un estiu (…) No l’havia tornada a veure més. Mai no sabré si em vaig enamorar tant d’ella perquè era jove o perquè la seva bellesa i la seva gràcia eren excepcionals, o perquè vaig convertir-la en l’evasió de tots els temors que m’assetjaven. Però vaig estimar-la molt».

Penso en el títol d’aquell llibre de l’escriptora nord-americana Carson McCullers: El cor és un caçador solitari. Som cadascú de nosaltres, ben sols, qui ens inventem els amors, qui ens els creiem, qui els desfem després. Totes aquestes il·lusions adolescents tard o d’hora, i és ben normal i millor que sigui així, s’esvaeixen. Així se n’adona, amb tota la recança del món, el personatge de Porcel: «Ja no he pogut trobar Sandra perquè també aquell que vaig ser ha desaparegut. Sóc un altre com ella». El protagonista s’ensopeix: ha perdut el temps pensant en una dona que només existia en la seva imaginació.

Porcel té un relat igual de punyent, però una mica més esperançador: Una joveneta somrient, vestida de blau. La protagonista, la Carlota, torna a casa dels seus pares, ja morts, amb el seu marit i els seus fills. De nit, surt a fumar fora el mas. Sent una fressa, d’un ocell o una bèstia, a l’hort i també una mena de disgust: un neguit rondant per les entranyes. Es pregunta què se n’ha fet d’ella, de la Carlota amb setze anys, amb un vestit blau, de somriure entremaliat i farcida d’il·lusions. Sent aquest estira-i-arronsa, aquesta contrarietat que a vegades ens rossega per dins, entre el que volíem ser i el que som. Però, després, percep un aire manyac que l’embolcalla i es diu a si mateixa: «Una cosa només he deixat enrere, abandonada: els somnis inconcrets, les bestieses, aquestes coses vagues que no saps ni què són i que, durant uns anys, omplen el cap de les noies, les de tot arreu».

Però què seria, de nosaltres, sense aquests anhels imprecisos, sense aquests amors perduts, sense aquestes promeses incompletes? Potser la gràcia de tot plegat és aquest desig que ens acompanya durant un temps, que ens ajuda a fer camí, que s’esfuma després.

Ahir va ser el teu aniversari. Vam infringir la promesa però des de fa més de quinze anys que et penso cada 27 de gener. És bonic, el gener: el mes de la fred que et pessiga les galtes, el mes que tornen a florir les mimoses, el mes que penses que tantes coses poden començar. És aquell poema de Joan Margarit, En un petit port, sobre un dia d’hivern i de tramuntana arran de platja: «Veient el mar entrant per la bocana, fuetejant aquests amarradors, sento la calma que els desastres, quan ja han passat, ens deixen».

Subscriu-te per seguir llegint