Quan neva al Canigó

«No per paisatges estranys vagarejo / i poc els somnis m’han ofert motius. / N’he tingut prou amb el món que m’envolta» (Narcís Comadira)

M’he comprat una bicicleta. Tan sols per passar pel Camí Fondo entre Juià i Bordils; tan sols per anar fins al poble del campanar escapçat i baixar fins al riu; tan sols per veure les infinites fileres de pollancres i tornar cap a casa. Aquest era el paisatge de la meva infantesa, l’únic que em sembla que em pertany: el d’una plana entre dues muntanyes, els Pirineus i les Gavarres, que fan de paret i de frontera. Més enllà, la resta del món. 

Miro el castell de Medinyà, enlairat, a l’altra banda del Ter. Al costat del castell, la rectoria on vivia Modest Prats. Pobres, els de Medinyà: estan d’esquenes al Canigó. Però, ben mirat, també veuen les Gavarres d’una altra manera, amb distància, amb perspectiva: unes muntanyes allargassades, boterudes, sempre verdes i clapes marrons, de roures i castanyers. I el santuari dels Àngels, una taca blanca, com un far. 

El periodista i editor Xavier Cortadellas ens explicava moltes històries -i poca fonètica- mentre ens feia classes a l’Institut de Celrà. Ens deia que havíem de saber d’on veníem. Ens venia a dir que la vida que teníem a prop era la que havíem d’estimar. Com aquests versos del poema Sense límits de Narcís Comadira: «El que és a prop és el que porta lluny. / El que és real du al paradís dels símbols:/ allà hi ha pau i vida sense límits.»

Aquesta és, també, la «vida a la menuda» de Miquel Pairolí: el «caminar a pas tranquil, cap a casa» i veure que «la nit ho va cobrint tot, menys el record, que flameja». L’escriptor de Quart també feia un elogi a la vida reposada: «Per això la nostra època, que menysprea la lentitud i en fa mofa, que no sap apreciar-ne la qualitat i la importància, tendeix tant a la vulgaritat i a la inconsistència».

El febrer, un vist i no vist, i el mes que ha nevat més als Pirineus. Hem hagut d’esperar fins ara per veure un Canigó relluent, blanquíssim, esponjós. Aquest any, potser com cap altre, ho hem constatat: que les coses no són com sempre; que ja hem perdut dues estacions; que els Pirineus amb prou feines han estat nevats dos dies seguits; que la pluja arriba quan ja no l’esperes. Ara celebrem cada gota amb gratitud, com qui rep un regal que sap que no es mereix.

La neu al Canigó, la pluja a Celrà. Dilluns vaig veure com queia des del carrer Major, rere les finestres del bar d’en Ferran. Tenia en Sixt, el fill de la meva amiga Lia, en braços: botzinava, havia acabat de menjar, tenia son. Des d’aixopluc, la fressa de l’aigua que s’escolava: tot d’esquellerincs esmunyedissos. La mateixa fressa que recorda el poeta Francesc Prat durant la seva infantesa, quan «les aigües omplien de sons el poble»: «En aquells dies llunyans, quan encara es llaurava amb cavalls i els nens, a la vora del foc, escoltàvem històries de sants i diables que venien de l’edat mitjana, Celrà, ben tort a la falda de les Gavarres, era arreu un torrent que s’amansia al pla precipitar-se després a les aigües del Ter.» Celrà segueix esbiaixat, potser més que abans i tot; i la pluja avui és més desitjada perquè escasseja i es fa pregar. En Xavier Cortadellas va publicar, fa quatre anys, un llibre sobre relats de gent i d’aigua, «Enaigats». Sobre Celrà deia: «Tota l’aigua d’aquest territori va cap al Baix Empordà i fins al mar, històricament fins a Empúries (…) Som també de cap allà on va l’aigua».

En Sixt s’adorm, mentre continuo mirant com baixa l’aigua des de darrere els vidres. A cada casa, anys enrere, hi havia un Sixt, un Sixto, un Sixte, un Sixtet, un Tet: aquest és un dels patrons del poble. El 1752, el canonge Francesc Veray va deixar escrit que les relíquies de Sant Sixt i Sant Hou es van trobar al segle XIII al torrent de Valltorta, entre el Congost i Sant Julià. En Sixt, ara, és l’únic que hi ha al poble. En Sixto de Cal Trico, se’n va anar l’any passat. Vivia aquí, al carrer Major; des d’on Celrà, quan plou, sembla un torrent. 

Subscriu-te per seguir llegint