Quan ronca el motor dins la recta del món

«Només ens queda saber, / en aquest auster desert, / on ens aturarem del tot».(Rèquiem, JMa Uyà)

Un geniüt entranyable. Em venen al cap aquests adjectius per descriure el poeta i pensador JMa Uyà. La seva amiga i historiadora Maria Mercè Homs li deia el «cascarràbies». Era de metxa curta, murri, a les antípodes de l’apatia: sovint li bullia la sang. Crític de cap a peus, tenia la virtut d’indignar-se sovint. Els alumnes rèiem quan, alguna vegada, havíem vist discutir l’Uyà i en Xevi Cortadellas pels passadissos de l’institut de Celrà. Sobre alguna fotesa, per descomptat. 

L’Uyà es va morir un dia d’octubre del 2019. Tenia un assaig amb el poeta argentí Edu Sívori a La Planeta de Girona i no s’hi va presentar. Estaven preparant el recital Uyàsivori pel dia de Sant Narcís, dins la programació de la Setmana dels Casero. Perquè l’Uyà també era un apassionat del teatre. I li agradava recitar: un any abans de morir va fer una lectura de Kaddish pel fill no nascut, de l’escriptor Premi Nobel de Literatura Imre Kertész, també en aquesta sala de teatre. I la seva mort va ser, en un cert sentit, dramàtica. 

Ell volia anar a l’Institut del Teatre. Els seus pares, però, van dir-li que havia de fer una altra carrera, una «de profit». I així va ser que va estudiar Filologia Hispànica, que es va convertir en professor de secundària i que va decidir fer tallers de teatre als seus alumnes durant una bona colla d’anys. Un dia, al Centre Cívic de Celrà, em va explicar la seva història: la d’un poeta que havia somiat en ser actor. En vaig fer un article per La Llera, on ell també escrivia.

En aquesta revista, va publicar l’article «Generació Celrà» sobre el tarannà dels joves de la zona: «Sento, vaig notant, per les coses de què m’assabento, que hi ha una generació molt bona i preparada, que potser no farà gaire fressa, però que farà molta feina.» M’agradaria que ara veiés que els seus exalumnes fan feina però també fressa: la Daniela Brown fent de protagonista de la pel·lícula La Abadesa; la productora Sandra Tapia als Oscars; la Berta Prieto com a dramaturga i presentant les seves obres a La Beckett…

Sovint parlem de l’Uyà escriptor, de l’Uyà poeta, de l’Uyà pensador… però cal parlar més de l’Uyà professor: la seva petjada és llarga. Molts som els que agraïm que fos professor d’institut. D’un institut de poble i públic. Sempre em vaig preguntar si ell no hagués preferit ser professor d’universitat o dedicar-se només a l’escriptura. Però, amb els anys, he pensat que aquest contacte amb persones joves li anava bé, que era vigoritzant per a ell; que l’ajudava a tocar de peus a terra, a no enlairar-se tant. 

Els germans Costa-Pau, Marta i Roger, acaben de reeditar el poema Rèquiem de JMa Uyà amb l’editorial Llibres del Segle. Recordo la primera presentació, la tardor del 2011: també era un dia d’octubre que plovia. També recitava l’actor, i exalumne, Albert Prat. Vaig sortir de l’acte a l’Auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona amb el cor encongit. L’obra de l’Uyà, aleshores, em trasbalsava de mala manera, m’ensopia, m’encomanava una tristesa: la de la consciència de la finitud, d’un demà de no-ser. La mort planava en l’obra de l’Uyà: «Llarg treball, haver de comprendre. I una sola feina, haver de morir», va escriure. 

M’ha costat anys entendre que, rere el seu pensament, hi ha un missatge absolutament vitalista: el de viure l’aquí i ara, que hoy es siempre todavía, que deia el seu admirat Machado. L’altra idea -metafísica- que apareix en la seva obra és la de la «intempèrie». Que la vida és fins que ja no som. Que hem de viure sense refugis, sense demà, sense gaire passat, sense consol, sense déus, sense excuses ni trampes. A pèl, però amb ètica: «Només peca qui s’enganya a si mateix».

Quan es va morir, vaig llegir per primer cop Rèquiem. Hi ha llibres que, com diu el neuròleg Joaquim Jubet, són per tenir-los a l’abast en el moment que et reclamin de manera definitiva: no pas per llegir-los de seguida. El poema comença amb un home, dins d’un cotxe, que fuig de la ciutat, de la vida, i es dirigeix cap al desert, a la mort per una carretera que deixa enrere, diu, amics i enemics: «Ronca el motor/ dins la recta del món,/ accelera/ viril…/ Només ens queda saber/ en aquest auster desert/ on ens pararem del tot.»

I l’Uyà se’ns en va anar massa aviat. La carretera havia de ser, encara, una mica més llarga: tant de bo encara no hagués abandonat la ciutat.

Subscriu-te per seguir llegint