I Xavi se'n va...

A les darreres eleccions a Can Barça, un dels candidats portava com a punt clau de la seva futura gestió a Xavi Hernández com a director esportiu. Era Víctor Font que es preparava des de feia temps per a accedir a la presidència. Però l’aparició a darrera hora de Joan Laporta fou letal per als seus interessos. En aquell moment Xavi es dedicà a veure-les venir i no es comprometé amb ningú. Sense programa i amb més mentides que veritats, l’expresident guanyà les eleccions sense massa dificultats. La gran majoria de socis s’oblidaren dels temps convulsos que acompanyaren el final de la seva anterior etapa amb acusacions de tota mena.

Davant les pressions, el nou president es veié obligat a contractar Xavi, malgrat que mai no havia estat la seva aposta principal. Però ves per on Laporta canvià d’opinió i l’incorporà com a entrenador del primer equip. En aquells moments Mateu Alemany tallava el bacallà, esportivament parlant.

Es va vendre el fitxatge del nou míster com si fos el de Pep Guardiola. El gran capità tornava a casa, però sense cap mena d’experiència com a entrenador de primer nivell.

I Xavi ha fracassat. El seu pas per la banqueta blaugrana ha estat decebedor. Des del primer moment es multiplicaren els detractors i era difícil que triomfés, atès que el club es trobava -exactament igual que ara- immers en una crisi a tots els nivells. La manca de liquiditat econòmica l’obligà a incorporar com a titulars nois adolescents de la pedrera. La majoria de futbolistes que arribaren de fora estaven en la recta final de les seves carreres o bé no tenien nivell per a competir a Europa.

I en aquest sentit Xavi hi ha tingut poc a dir. El veritable responsable d’aquest desgavell no és altre que Joan Laporta que fa les tasques de president, CEO, entrenador, secretari tècnic i tot allò que faci falta. I per a més inri encara hi ha un munt de periodistes esportius de Barcelona que li riuen les gràcies.

Les seves incorporacions són inexplicables i Xavi s’ha vist obligat a entomar-les com a mal menor. I per a més inri, s’han pagat quantitats desorbitades totalment fora de mercat. Mentrestant, Laporta ha anat inventant palanques, tot hipotecant el club amb vendes d’actius, sense que cap directiu s’hagi atrevit a frenar-lo.

Amb aquest desgavell, Xavi opta per a abandonar el vaixell el 30 de juny, perquè el president no té diners per a cessar-lo ara. El Barça fa pena a Europa i en ple mes de gener ja té la Supercopa, la Lliga i la Copa perdudes. Ningú no hauria pensat mai que en la jornada 22 el Girona FC el superaria amb onze punts d’avantatge.

Abans d’aprofundir en una crisi de difícil solució, Xavi s’ha rendit, tot anunciant la seva dimissió a finals de temporada. S’ha queixat de l’entorn i ha evitat fer sang d’algunes situacions viscudes i que transcendiren a l’opinió pública. El mateix Laporta li canvià una convocatòria i ell fou incapaç de fer-se respectar. En aquells moments, Xavi perdé la carta de navegar i prova d’això foren episodis com el de Barbastro, quan s’enfrontà a l’àrbitre perquè afegí un minut més en el descompte o el mateix proppassat dissabte en esbombar el mot «vergonya» davant les càmeres de televisió.

I ara què? Possiblement el remei serà pitjor que la malaltia. Però aquest Barça té molt mala pinta. El club, arruïnat; l’estadi, en obres; els socis, empipats i cada vegada menys; i el president, de fantasmada en fantasmada.

En definitiva, un autèntic joc de despropòsits, que no se solucionarà amb la marxa de Xavi al juny. El futbol es basa en els resultats i aquesta temporada ja no té remei. I si el Barça ha de continuar confeccionant plantilles amb retalls -jugadors totalment en declivi- d’altres clubs, seria millor fer una aposta en favor dels joves de La Masia i sanejar l’entitat econòmicament.

Seria allò de perdre avui, per tal de guanyar demà. Però això en el món del futbol és difícil d’entendre.