Ancorats al retrovisor

Hom té la impressió que ja estem en campanya electoral. Fins i tot Feijóo viatja tot sovint a Catalunya, malgrat que a Euskadi es juguen les garrofes el proper diumenge en un cos a cos entre el PNB i Bildu, amb el seu partit com a comparsa.

Però el líder del PP resa perquè a Catalunya hi hagi un autèntic terrabastall, que afavoreixi les seves aspiracions per tal de desbancar Pedro Sánchez de la Moncloa. Aquest és el seu únic objectiu i de ben segur que aplaudeix les declaracions de Carles Puigdemont quan amenaça amb fer-ho petar tot si Salvador Illa és president de la Generalitat.

Seria bo que ens centréssim en la situació de Catalunya i de moment només en parlen el PSC i ERC. Són les dues formacions polítiques que en aquest moment articulen propostes efectives de cara al futur del país.

Els extrems no cal dir que es retroalimenten. Feijóo i Puigdemont ho saben i busquen aquell electorat que vota per restar i no sumar. La colla d’en Puigdemont –s’hauria de dir així, perquè l’autèntica gent del partit ha desaparegut de les llistes o sinó que ho preguntin a l’alcalde de Figueres que ja havia presentat un futur diputat i resulta que figura com a suplent– continua amb la cançó de l’enfadós de l’1 d’Octubre i ja han passat set anys. Tenen el retrovisor posat, tot mirant enrere i sense fer ni una proposta per a resoldre els problemes reals que avui pateix Catalunya. I una actitud semblant esgrimeix un PP que, davant l’oportunitat de sortir de la marginalitat, només veu enemics per tots costats i es perd en acusacions a tort i a dret, tenint Pedro Sánchez com el causant de totes les pestes viscudes i que han de venir. En aquest sentit, Jordi Turull s’atansà a aquest fil i va dir el proppassat cap de setmana a Girona que les eleccions són una disjuntiva entre Sánchez i Puigdemont.

De debò, no anem bé si aquests actors volen continuar en el joc dels despropòsits, sense defensar idees que intentin abordar solucions per a superar la sequera, la crisi de l’ensenyament o l’aposta de les energies renovables, per exemple. Però fins ara, això és picar ferro fred i prefereixen continuar en el mar de les confusions o de la política de vol gallinaci.

Per sort, Salvador Illa no perd el temps contestant les crítiques i menyspreus que li arriben des de les dues bandes. Encapçala les enquestes i ja li han dit des de representant de la Moncloa fins a governador civil des de França. Mentrestant, el PP vol que comparegui al Senat amb un tema tan amanit com el de les mascaretes només per intentar lesionar-lo. Pel PP un grapat de vots són més importants que no pas el respecte al contrincant. Fins avui ningú no li pot discutir l’honorabilitat, però posar-la en dubte serà l’objectiu dels hooligans conservadors afins a l’estil Miguel Tellado.

La candidatura de Salvador Illa va molt més enllà del PSC. És l’home tranquil, que vol passar pàgina d’enfrontaments estèrils del procés i que defensa una Catalunya plural on han de conviure tot tipus d’ideologies, sense cap mena d’imposicions.

Al llarg dels seus tres anys a l’oposició ha construït un espai central on s’hi atansen milers de ciutadans que donen suport a un polític que fuig de les batzegades parlamentàries, del joc brut i que ha estès la mà al govern català en els moments en què els socis d’ERC abandonaren la nau, tot obeint ordres de Waterloo. No aposta pels sotracs continus que s’han viscut aquests darrers anys, sinó que és conscient que ha arribat l’hora d’aixecar el vol i situar Catalunya com una de les regions capdavanteres d’Espanya i Europa.

I d’altra banda, Pere Aragonès està treballant de valent en aquesta campanya. Quan molts pronostiquen que ERC es pot enfonsar, avui l’actual president fa propostes en matèria econòmica com el finançament, en infraestructures com l’aeroport o en qüestions energètiques i mediambientals. Ha estat valent en convocar eleccions, davant la negativa de Junts i els Comuns en negar-li l’aprovació del pressupost, i està lluitant per ser la primera força independentista del país. Possiblement ho tingui complicat, però encara no ha dit la darrera paraula.

Subscriu-te per seguir llegint