L'estabilitat, un tema tabú

Veig amb una certa preocupació les declaracions dels líders polítics davant de les properes eleccions catalanes. De primer, hom s’hauria de preguntar si l’endemà del 12 de maig es podrà articular una nova majoria parlamentària o bé continuarem amb el desconcert d’aquesta darrera dècada que ha provocat no només un gran desencís, sinó una paràlisi de tots coneguda.

La decisió d’Aragonès de convocar eleccions fou pensada en clau de partit. Es tractava de frenar la davallada republicana, però en cap cas es planteja que el país gaudeixi d’una majoria més sòlida, més estable i que afavoreixi una legislatura de quatre anys.

Però l’estabilitat no era l’objectiu del president, ni de Junts, quan el seu portaveu exigí en el debat de pressupostos anar a les urnes. Fins i tot els Comuns van preferir trencar, basant-se en una excusa de mal pagador. Era una mena de revenja –amb la Colau darrera el canyer– en no poder pactar la seva entrada al govern de l’Ajuntament de Barcelona, on sembla haver-hi una entesa entre el PSC i ERC.

Sembla força clar que la política catalana es basa avui més en la defensa de situacions personals –es diguin Aragonès, Puigdemont o Colau– que no pas en intentar resoldre conjuntament qüestions que ens afecten a tots com la sequera, la seguretat a les presons, la crisi energètica o l’ensenyament. La política hauria de servir perquè formacions diferents fossin capaces de posar en comú els seus programes –ja se sap que sempre cal fer concessions– per tal de fer avançar Catalunya. I avui a casa nostra –quan no hi ha majories– només es pot fer amb pactes entre partits d’ideologies diferents. No hi ha més remei, perquè segons les enquestes tots els participants es troben lluny d’articular un govern en solitari.

Puigdemont dissabte des d’Elna no va estalviar dures crítiques a Aragonès i a ERC, tot parlant dels seus fitxatges electorals com Tomàs Molina, els viatges del president a l’exterior o la convocatòria de les darreres oposicions que representaren un autèntic fracàs. A la mateixa hora des de Sitges, Aragonès l’acusà de ser un candidat sense projecte i pendent només de la seva situació personal. Amb aquest panorama, el divorci entre les dues formacions independentistes sembla avui insalvable. I a mesura que avanci la campanya els retrets es multiplicaran. En aquestes circumstàncies sembla difícil que des d’aquest bàndol es pugui articular una majoria que ofereixi estabilitat.

Hi hauria la possibilitat d’una entesa entre PSC i ERC, però el candidat republicà ja ha dit que és impossible. I en els seus actes electorals els menyspreus cap a Salvador Illa són constants.

En l’acte de Junts al candidat per Girona, Salvador Vergés, se li escalfà la boca i desacredità de valent l’opció socialista. Per cert, aquest cap de llista per la nostra circumscripció ja és diputat al Parlament i no se n’havia sentit a parlar ni se’n coneixen iniciatives, però té el mèrit de ser un hooligan i llepacrestes d’en Puigdemont.

Ni uns ni altres són favorables als pactes i així ens va. Ens endinsem a una nova campanya de picabaralles constants. I aquestes es barrejaran amb l’èpica i una boira espessa que només servirà per a entretenir l’electorat i poca cosa més. Malauradament no es parlarà de solucions ni de projectes que comptin amb majories possibles. La sequera, uns pressupostos sense aprovar i al calaix dels oblits, una gran crisi del sistema educatiu o el conflicte de la seguretat en el sistema penitenciari haurien d’obrir els ulls a uns polítics instal·lats en la defensa dels interessos partidistes, sense pensar en la globalitat de la ciutadania que segur una gran majoria voldria una campanya en positiu i no basada en la negació del contrincant.

Aragonès i Puigdemont com a independentistes haurien de dir-nos què proposen per a Catalunya i en canvi no poden viure sense la confrontació permanent amb l’estat espanyol. És l’argument cabdal en totes les seves intervencions i així els catalans perdem un llençol a cada bugada. Estem al davant d’una altra oportunitat i no sembla que la majoria dels actors estiguin disposats a aprofitar-la. Prefereixen més restar que no pas sumar. I així no anem enlloc.

Subscriu-te per seguir llegint