I Junts va evadir-se anant-se’n a la muntanya

La política espanyola i catalana és una novel·la kafkiana, però què hi ha de veritat o de teatre? De vegades m’agradaria tenir poder per demanar a un equip d’experts en política que fessin una avaluació de la situació real d’Espanya. No fa gaire ho parlava amb un grup de dirigents empresarials, sindicalistes i periodistes i una majoria coincidia en dir que la política econòmica del govern espanyol era de les millors que s’estan fent a Europa. Les dades d’evolució de l’atur, el creixement del salari mínim, la inflació i el desenvolupament econòmic, també en sostenibilitat i transformació del sistema productiu, etc., així ho avalen. Els fons europeus que Sánchez va contribuir a crear, estan transformant el seu sistema productiu a Espanya. També hi ha zones fosques com el nombre d’aturats i les desigualtats que segueixen essent alts, així com la falta de diàleg social, que havia donat acords importants com la reforma laboral (que no van votar ni el PP, ni Junts ni ERC). En política internacional el pes d’Espanya ha experimentat un salt endavant considerable, avui estem presents amb força tant a Europa com al món en general.

El tema territorial és el que enreda la política espanyola, sobretot el procés català. Ara el tema és l’amnistia. Veiem com ho argumenten uns i altres:

Els del PP diuen que és una llei feta a mida, feta per persones a les que afecta i tenen raó però no passa així en totes les amnisties? La llei d’amnistia fiscal de Montoro no estava feta a mida dels que havien evadit capitals a comptes opacs i paradisos fiscals? I els canvis de criteri del jutge García-Castellón per intentar evitar que la futura llei d’amnistia, una llei que s’haurà d’aprovar democràticament al Congrés dels Diputats, no s’apliqui a segons quins líders independentistes no és una justícia a mida? Ara està buscant delictes de terrorisme en uns fets que, tot i les dificultats que causaren, és difícil classificar-los com a terroristes. Una demostració òbvia, des de que tingueren lloc els fets fins avui ningú, ni els que ara ho diuen, els havien relacionat amb el terrorisme. Políticament és més rellevant la connexió russa. Tots sabem que Putin voldria desestabilitzar la UE com ho va fer a les eleccions americanes o al Brexit i els independentistes van buscar el seu suport sense cap escrúpol ni respecte als interessos de la UE. El PP s’ha alçat contra l’amnistia i la qualifica d’atemptat a la democràcia. Se’m fa difícil entendre l’estratègia del PP. Està trencant lligams amb tots els partits menys amb Vox, realment vol jugar-ho tot als pactes amb Vox? No fa gaire algú comentava que Feijóo es podria trobar que, després de les eleccions europees, el PPE pacti amb els progressistes europeus on hi ha els socialistes i es trobi compartint Comissió a Europa amb Sánchez i dient que és el màxim obstacle per a la democràcia a Espanya. Difícil d’explicar.

Per tractar de l’estratègia dels independentistes els explicaré una anècdota. Un amic em va trucar i em va dir que acabava d’arribar a un poble de la Costa Brava. Havia sortit de l’autopista i seguint les indicacions per anar al poble s’havia trobat al lloc inicial i va haver de seguir el seu instint per arribar al poble. Deia «la senyalització d’aquest país és desastrosa, s’hauria d’agafar uns alemanys que són planificats i contractar-los per senyalitzar les carreteres des de zero, sols així ho arranjaríem». Els independentistes van muntar un rebombori enorme culminat amb els fets de l’octubre del 2017 dient que ens portarien a una independència exprés amb aplaudiments de tothom i ara ens volen presentar com una gran victòria que Espanya sigui magnànima amb els responsables d’aquells fets. És a dir, ens volen fer creure que tornar a un cert punt zero és una gran victòria per Catalunya. I dic tornar a un «cert» punt zero perquè portem 10 anys perduts (pensin en el que es podia haver fet durant aquests anys per resoldre problemes com la sequera, l’ensenyament o les renovables, per exemple) i pel camí hi ha hagut moltes coses que pesen a l’esquena de tots els catalans. A més, ara, responent a una insòlita cursa de la judicatura, Junts està protagonitzant una negociació sense fi per intentar amnistiar coses que freguen línies vermelles pels constitucionalistes el qual els ha portat a votar, amb PP i Vox, contra la llei d’amnistia que havien pactat. Un acte del tot irresponsable que deixa l’amnistia a la corda fluixa. Per cert, aniria bé que algun dia ERC i Junts deixin de barallar-se com nens petits per veure qui la diu més grossa. Si els Junqueras i Puigdemont no donen un pas al costat, que seria allò racional després del seu fracàs, potser que organitzin un combat de boxa entre ells per resoldre les seves diferències i ens deixin tranquils als catalans per pensar a llarg termini.

En el tema territorial, si s’aconsegueix passar el tràmit de la llei d’amnistia, Espanya necessitaria un ampli acord federal que concreti el repartiment de competències per fer una Espanya eficient i governable. El «peix al cove» pujolià que ara volen reeditar els independentistes (la baralla d’ERC i Junts, en part, és per veure qui obté més peix) si no té un marc de referència acordat és una cursa cap al desordre. Necessitem federalitzar la Constitució i una opció és fer-la més alemanya (acostar-la al model alemany que es va copiar només parcialment en la Constitució del 1978), posar-hi ordre, fer-la racional, agafar uns especialistes (podríem dir uns alemanys per lligar amb l’anècdota) que dissenyin un model per ordenar el desgavell actual. Però per a això caldria que PP i PSOE es posessin d’acord cosa que, a curt termini, sembla impossible. Els catalans i els espanyols hauríem d’empènyer en aquesta direcció.

Subscriu-te per seguir llegint