La poc coneguda dimensió repressora de Gorbatxov

Els historiadors especialitzats en el final de la Unió Soviètica no han deixat de fer-se la pregunta de si Mikhaïl Gorbatxov cercava amb la seva política de reformes una actualització de l’espai soviètic o la seva implosió. Sembla evident que el darrer president del país dels Soviets no volia la desaparició de l’Estat que ell presidia, cosa que va resultar la fi de la seva trajectòria política. No va tenir èxit en les reformes, el seu projecte va descarrilar. Després, Gorbatxov va entrar en una fase d’aplaudiment fora de les fronteres del seu país i de les exrepúbliques soviètiques. L’aplaudien els qui veien en ell el responsable -potser volgut, pensaven- del col·lapse d’un dels dos pols de la Guerra Freda, la fi del comunisme, que no la fi de la història. Però els que van viure des de dins el final sagnant de la Unió Soviètica i els episodis de repressió de la població civil tenen un judici molt diferent. El Kremlin del tardo comunisme soviètic va reprimir amb força la població civil. Així va succeir l’abril del 1989 a Tbilisi, Geòrgia, o la massacre del gener del 1991 a Vilnius, Lituània. Però dos episodis més de repressió s’han de considerar entre els més sagnants dels darrers mesos del mandat de Gorbatxov. A finals de gener de 1991, els esdeveniments de les barricades a Riga, Letònia, van demostrar la resiliència i la resistència de les nacions i persones que van viure sota el domini soviètic.

Un altre capítol de resistència a la repressió civil són els esdeveniments de Bakú, Azerbaidjan, del 20 de gener del 1990, un dels episodis més sagnants i significatius en la lluita contra el règim comunista. Va ser la repressió que va tenir més víctimes dintre les protestes del final de la Unió Soviètica.

Durant la primavera de 1989, després de l’alliberament de les presons dels activistes azerís empresonats durant les manifestacions de novembre-desembre de 1988, els grups polítics van crear el Front Popular d’Azerbaidjan (APF), una organització que ràpidament va obtenir suport al conjunt de la república encara soviètica. És interessant esmentar que l’estructura de l’organització, el seu enfocament de la resistència, així com alguns elements de la plataforma, van ser agafats del Front Popular de Letònia, el Front Popular d’Estònia i el moviment Sajudis. Els dirigents de l’AFP no van amagar els contactes amb els col·legues dels països bàltics. Alguns líders de la resistència dels països bàltics fins i tot van visitar Bakú durant les protestes i van intercanviar opinions sobre la futura cooperació a la resistència unida contra el règim soviètic.

Les tropes soviètiques van rebre ordres d’ocupar Bakú a mitjanit del 20 de gener de 1990. Les oficines de les APF van ser envoltades per tropes i van disparar sense avís previ després de la mitjanit i diversos dels seus ocupants van morir. A la mitjanit del 19 al 20 de gener, les tropes soviètiques van entrar a Bakú des de diverses direccions. Les persones que protestaven als carrers contra les tropes soviètiques van ser dispersades, colpejades i assassinades. Com a resultat de la tragèdia de gener, 131 civils van morir i 744 més van resultar ferits a Bakú i regions properes. La majoria dels dirigents de l’APF van ser arrestats, mentre que l’Azerbaidjan va quedar coberta per un trauma que va definir la seva identitat en el camí cap a l’emancipació de la Unió Soviètica. L’enterrament de les persones que van morir el 20 de gener va fer sortir als carrers més d’un milió de persones en un país de 8 milions de població, alguna d’ella en zones rurals aïllades. 

Els fets van destruir la bombolla fictícia d’una unió «voluntària» de nacions «fraternals» i «l’amistat dels pobles» que es van presentar com a valors fonamentals de la Unió Soviètica. Amb aquestes onades de repressió va quedar tocada la reputació del «progressista i democràtic» Gorbatxov, les seves polítiques de glàsnost i perestroika no van aconseguir la modernització de la Unió Soviètica sinó una major competència entre les repúbliques que la van formar. Per entendre els esdeveniments al Caucas del sud en les últimes dècades és molt rellevant preguntar-se perquè l’any 1988 el Kremlin va permetre que forces armades armènies ocupessin part del territori de la república de l’Azerbaidjan. Això ens portaria a obrir la carpeta del conflicte històric de l’Alt Karabakh, avui pràcticament resolt en els termes de les resolucions de les Nacions Unides.

Els europeus occidentals hem prestat molta atenció als processos d’emancipació de les repúbliques Bàltiques. Potser ha arribat el moment d’aturar-nos a comprendre la lluita per la identitat nacional de les repúbliques del Caucas del Sud en els últims estretors de la Unió Soviètica. Avui Geòrgia és país candidat a la integració a la Unió Europea, l’Azerbaidjan té un paper de país no alineat i equidistant que el fa tenir avui un paper geopolític clau. Armènia està en un aparent procés de transició i canvi d’aliats de final encara incert. En un món dominat pels conflictes, és una bona notícia saber que un conflicte congelat menys queda en l’espai postsoviètic. Queda encara pendent la recuperació de la integritat territorial de Geòrgia i de Moldàvia. Està per veure si l’evolució de la guerra d’invasió d’Ucraïna no agafa les característiques d’un conflicte congelat.

Des d’aquí hem prestat més atenció als moviments d’emancipació de les repúbliques Bàltiques -Lituània, Letònia i Estònia- que no pas als processos d’emancipació de Geòrgia i Azerbaidjan, dos països que van gaudir d’independència i constitucions democràtiques en el període de 1918 a 1920, entre el final de l’Imperi tsarista i la imposició del comunisme dels Soviets. És cert que les repúbliques bàltiques avui formen part de la Unió Europea i que les considerem més properes i conegudes. Però l’Europa del futur, basada en la idea de la Comunitat Política Europea (CPE) impulsada pel president Emmanuel Macron, haurà de prestar més atenció a les grans assignatures pendents de la consolidació d’una Europa gran: els Balcans occidentals, el Caucas del sud i el futur d’Ucraïna. És molt benvinguda i saludada la iniciativa de la Comunitat Política Europea, un espai de discussió i acord polític sense límits, però és bo recordar també que el Consell d’Europa a les seves àmplies fronteres actuals també engloba els mateixos països encara que potser amb algunes limitacions que la fan menys operativa. El Consell d’Europa, la més gran aportació del Congrés de la Haia del 1948, necessita una reforma i posada al dia. 

Subscriu-te per seguir llegint