«Junts contra l’extrema dreta»

Un moviment cívic transversal de ciutadans alemanys ha sorgit espontàniament a diverses ciutats sota el lema «Junts contra l’extrema dreta». Segons fonts policials, fa un parell de setmanes es van congregar centenars de milers de persones a Hamburg, a Frankfurt, a Berlín, a Munic, a Colònia i a altres ciutats… Hi va haver més de 300.000 manifestants dissabte i més de 200.000 diumenge. Tot indica que la mobilització no ha fet més que començar perquè constantment s’afegeixen nous actors a la iniciativa: ONGs, clubs de tota mena, esglésies de diverses confessions, partits polítics, sindicats…

La principal extrema dreta alemanya és l’organització «Alternativa per a Alemanya» (AfD), fundada el 2013 i acollida sobretot pels alemanys orientals, se suposa que a causa de la frustració produïda per la lentitud amb què la vella Alemanya Democràtica ha anat aconseguint els nivells de riquesa i benestar de l’antiga República Federal després de la reunificació el 1991, dos anys després de la caiguda del Mur de Berlín. El 2014, AfD va ingressar per primera vegada al Parlament Europeu, l’any següent va entrar en alguns parlaments dels länder i el 2017 va passar a formar part del Bundestag -la cambra baixa- amb el 12,6% dels vots. Detestada aquesta formació tant per la dreta com per l’esquerra democràtiques, s’ha estès un cordó sanitari potent al seu voltant. Alguna iniciativa aïllada de la CDU de col·laborar amb l’AfD a l’àmbit regional ha estat desautoritzada amb contundència pels líders nacionals. Tot i això, AfD s’ha alimentat de la pandèmia -es va apoderar del negacionisme davant de les vacunes- i més tard dels successius brots de pressió migratòria sobre Alemanya, que avui és el seu gran tema i el seu principal nutrient. Les enquestes asseguren que des de l’estiu passat aquesta organització arriba ja al 23% del vot a les urnes.

La gran campanya actual contra la ultradreta té l’origen en un detonant mediàtic: el digital de recerca Correctiv -correctiv.org- ha informat d’una reunió celebrada a Postdam al novembre entre diverses formacions ultra i neonazis a què van assistir dirigents d’AfD i a la qual va acudir l’extremista austríac Martin Sellner, que va presentar un pla fosc per expulsar d’Alemanya milions de persones d’origen estranger que, encara que tinguessin adquirida la nacionalitat alemanya, no encaixessin en un concepte racista de neteja ètnica. L’AfD no ha negat la seva assistència a l’acte i gairebé no ha manifestat que no coincideix amb el pla d’expulsió «tal com ha estat plantejat».

És una magnífica notícia comprovar que la societat alemanya està reaccionant davant d’una amenaça creixent, que també ha aparegut a nombrosos països europeus, en alguns dels quals la normalització de la seva presència és tan innegable com inquietant. Lluís Uría ha recordat recentment que el 2000, l’entrada del Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), amb Jorg Haider al capdavant, al govern del país va suscitar un gran escàndol i va posar en guàrdia tota la UE. Però ha plogut molt des d’aleshores i, com diu Uría, la ultradreta és avui a Europa «com una gegantina ameba en procés de fagocitar les dretes tradicionals». De fet, governa a Itàlia, i a França serà -segons els sondejos- el primer partit a les eleccions europees del juny, mentre que a Espanya VOX, escissió del PP, ja sobrepassa amb comoditat el 10% dels vots.

A Alemanya hi ha una Oficina Federal de Protecció de la Constitució (BfV), ubicada a Colònia, dedicada al contraespionatge i al control dels qui conspiren contra el règim constitucional. La història d’Alemanya ho justifica, per a tranquil·litat de tots els europeus, i encara que el nostre sistema democràtic també prové d’una dictadura, aquí no es veu la necessitat d’un control d’aquesta naturalesa, al marge dels que ja s’han establert amb cobertura constitucional. Però sí que cal que estiguem vigilants perquè, encara que en el pluralisme sigui molt lícit dissentir, no resultaria acceptable el proselitisme de la violència, o de la destrucció dels drets humans, o de la posada en qüestió de la pròpia democràcia. Junts, hem d’estar vigilants davant d’una amenaça evident.