El començament d’un camí

Quan tens molts més anys complerts que els que puguis celebrar en el futur, s’agraeixen els nous reptes. Fer un article setmanal en un diari que ha format part del bagatge que portes des de que vas aprendre a llegir és un premi. Tinc una edat, cert, però el Diari de Girona en té més. Si no vaig errat aquest 2024 en complirà 135. I manté en el complicat món mediàtic del segle XXI una aferrissada voluntat de persistir amb les complicitats dels lectors. De llegir a escriure solament hi ha un pas, però que no és fàcil de fer. Us faré una confidència, sempre m’han interessat les cartes dels lectors, dels que fan aquest primer pas de comunicar quelcom en el mitjà que llegeixen, tot confiant el que pensen. Sempre he cregut que per escriure bé has de llegir molt, tanmateix per a parlar amb propietat s’ha de saber escoltar. Aquesta és l’actitud del que escriu avui i ho faré a partir d’ara, com he dit abans, un cop a la setmana.

L’enyorat Manolo Vázquez Montalban tenia una columna en un mitjà, a les acaballes del franquisme, que titulava: De l’agulla a l’elefant. Marxista heterodox, ens feia avinent que voler analitzar una qüestió més general i complexa, socialment més rellevant, calia que partís d’esbrinar les coses aparentment més senzilles. Saber interpretar allò més concret ens permetria una hipòtesi més global. Una eina per a pensar, per a reflexionar. Al llarg de la meva vida, com a professor, sindicalista i polític, m’ha ajudat aquest mestratge i és el sistema que empraré en aquesta columna setmanal.

Usaré una capçalera que doni als articles que vagi publicant un espai d’acollida, un fil com el d’Ariadna que permeti al lector seguir-me, si té l’interès. Li he donat força voltes i s’anomenarà: Des de la font del Bisbe. Intentaré explicar el perquè. Els darrers anys com a regidor de la nostra ciutat em vaig obligar a fer quelcom que portava temps barrinant, escriure un bloc on anés explicant gairebé dia a dia el que feia a l’ajuntament. El vaig anomenar: Des de la Plaça de Vi. El lloc on es situa el nostre consistori. Quan vaig deixar l’ajuntament el nom havia de migrar i ho va fer agafant el nom del lloc que veig quan aixeco el cap del que escric, la font del Bisbe. Quan vaig estar al Congrés de Diputats el vaig mantenir, el perquè es una altre història... que en un futur probablement us explicaré.

Al deixar responsabilitats públiques el bloc es va anar esmorteint fins que ara el nom ressuscita en una nova vida en el Diari de Girona.

De l’agulla a l’elefant, des de la font del Bisbe, tots aquells que em llegiu farem un camí plegats, el temps que duri està en les vostres mans, en l’atenció que m’hi dediqueu. Fins la setmana vinent.

Subscriu-te per seguir llegint