Una desconfiança clamorosa

Si alguna cosa ha quedat clara en aquest inici de legislatura és la desconfiança clamorosa entre socis parlamentaris que van fer possible la investidura de Pedro Sánchez, especialment entre Junts i el PSOE. En les dues primeres sessions importants que hi ha hagut al Congrés de Diputats, la primera amb l’aprovació de tres decrets clau per al govern entre els quals hi havia el denominat decret anticrisi i, la segona, amb la llei d’amnistia, s’han confirmat els recels entre les dues formacions polítiques i la rivalitat, gens dissimulada, entre ERC i Junts. I si en l’aprovació dels decrets ja es van encendre totes les alarmes, el no acord en la llei d’amnistia va fer pensar que la majoria parlamentària que dona suport al govern podria saltar pels aires molt abans del que els més pessimistes o els més optimistes, segons des d’on es miri, preveien.

En la sessió dels decrets molta gent va interpretar que Junts volia marcar perfil i desmarcar-se d’ERC, però en el cas de l’amnistia sembla força clar que no busquen la singularitat sinó que temen que l’activitat d’alguns jutges impedeixi que la nova llei sigui aplicable a Carles Puigdemont i Marta Rovira. Concretament els magistrats Manuel García-Castellón i Joaquín Aguirre treballen en sumaris amb la hipòtesi que Tsunami Democràtic va ser un moviment terrorista i que el govern de la Generalitat havia pactat amb Rússia l’enviament de 10.000 soldats i el pagament del deute català. Tant una hipòtesi com l’altra semblen més fruit de la paranoia amb què determinats poders de l’Estat perceben el moviment independentista que no pas de l’anàlisi racional dels fets. La mateixa paranoia que va fer empresonar injustament Sandro Rosell durant dos anys i que va filtrar el fals compte de Xavier Trias a Suïssa.

Manuel García-Castellón, que ja es va mostrar contrari a l’amnistia en un acte públic, ha reactivat el cas del tsunami quatre anys després que passessin els fets que ara investiga i curiosament la implicació de Carles Puigdemont se li va ocórrer en el precís moment en què hi havia les converses per a la investidura de Pedro Sánchez. Molts pensen que la investigació del magistrat García-Castellón acabarà amb un delicte de desordres públics, que és com qualsevol democràcia avançada qualificaria uns fets com els que van passar a l’aeroport del Prat. Perquè terrorisme va ser l’atemptat d’Hipercor, l’assassinat d’Ernest Lluch, el segrest de Segundo Marey o l’atemptat a la caserna de Vic, que a alguns ens va tocar de molt a prop. Això és terrorisme.

Tornant a l’àmbit polític, no deixa de ser sorprenent que a les primeres de canvi hi hagi aquestes discrepàncies tan sonores entre Junts i el PSOE, fins al punt que negociïn una llei d’amnistia i que, quan aquesta arriba al ple del Congrés de Diputats, el partit de Carles Puigdemont se’n desmarca i hi vota en contra. Sembla que si són socis parlamentaris, haurien d’haver-ne pactat tots els detalls abans de presentar-la a la cambra, per tal d’evitar situacions tan rocambolesques com la que es va viure al Congrés la setmana passada i que no fan altra cosa que donar arguments a l’oposició que combat l’amnistia amb tots els mitjans que pot. Es va donar molta importància al fet que el PP aconseguiria retardar-ne l’aprovació al Senat durant dos mesos, en canvi ara el desacord entre Junts i el PSOE la retardarà un mes més i ningú se’n queixa. D’altra banda, també sembla estrany que Junts hi vegi tants perills i que ERC, que sap que García-Castellón ha imputat Marta Rovira pel cas Tsunami, digui que el text actual ja li sembla bé.

El que en surt de tot plegat és la desconfiança que hi ha entre socis parlamentaris. El llenguatge verbal i no verbal de Míriam Nogueras i les intervencions de Gabriel Rufián ho acrediten. Desconfiança entre partits independentistes i desconfiança de Junts amb el PSOE i així serà molt complicat que la legislatura avanci.

Subscriu-te per seguir llegint