Quanta raó!

Asseguda en un banc de la plaça Catalunya, tanco els ulls i paro mandrosament el sol del migdia. Sento la gent que passa per davant meu, però segueixo amb els ulls clucs notant l’escalforeta a la cara. Una veu em crida l’atenció: és una senyora (a la que m’imagino, pel to i per i la manera de parlar, d’una certa edat) que saluda efusivament a (dedueixo també) una mare i el seu fill que feia temps que no veia. «Ai, senyor, que gran que estàs, Jan! I que guapo!». M’imagino a la senyora pessigant-li les galtes al nen, i al pobre Jan amb la cara enrojolada de consternació i de pessics rebent els piropos de la senyora, i a la mare d’en Jan somrient amb orgull. «Quants anys té, ja? Sis? Mare meva, com passa el temps!», segueix cloquejant la bona dona. «I què, Jan? Ja tens nòvia?», li deixa anar, sense cap mena d’avís. 

Obro els ulls i miro cap a les veus. Ni en Jan ni la seva mare, ni tan sols la senyora, tenen gaire a veure amb com me’ls havia imaginat. Però la cara de desconcert del nen s’assembla molt a la que jo li havia dibuixat mentalment: mira a la senyora amb els ulls molt oberts, el llavi inferior lleugerament cap enfora, la boca una mica torta. Després mira a la mare amb els ulls encara més oberts. La mare s’adona que el seu fill no sap què dir i intenta ajudar-lo: «Jan, digues, t’agrada alguna nena? O algun nen?» En Jan diu que no amb el cap. «Amb lo guapo que ets, segur que tens moltes pretendentes», insisteix la senyora. Dintre meu estan sonant totes les alarmes del món, però clar, només les sento jo. I, potser, en Jan, que els nens són capaços de coses que els adults hem oblidat. 

Em ve al cap l’story que va penjar a Instagram el divertidíssim i càustic Guillermo Martín (@farmacia_enfurecida), dient que trobava horrorós preguntar a la mainada si ja tenen nòvio o nòvia, perquè estàs donant per fet que els falta alguna cosa, que estan incomplets, que els cal tenir parella per ser feliços. «Quanta raó!», vaig pensar aleshores. La d’amigues i amics que he vist enllaçant relacions només perquè no saben estar sols, passant d’una parella a una altra, aguantant persones tòxiques o amb les que no tenien res en comú només perquè els fa pànic no tenir ningú al costat. 

«Quanta raó!», vaig tornar a pensar asseguda en aquell banc de la plaça Catalunya, amb la calidesa del sol al rostre i contemplant aquella escena de tres personatges com si es tractés d’un petit teatre escenificat només per a mi: la cara de desolació del pobre Jan sense nòvio ni nòvia, els esforços de la mare per sortir d’aquella situació sense ofendre la coneguda, l’expressió de desconcert de la senyora intuint que havia dit alguna cosa que no havia estat rebuda com ella esperava. Finalment, la mare troba una sortida digna: «Ara el que li agrada a en Jan és tenir amics i amigues per jugar, eh, Jan? Diga-li, a la Dolors, qui són els teus millors amics!» I en Jan deixa anar un reguitzell de noms, la meitat dels quals jo no havia sentit mai. Aplaudeixo mentalment aquest final, i segueixo parant el sol.

Subscriu-te per seguir llegint