Diari de Girona

Diari de Girona

Pere Reixach

Dilemes morals

La consciència humana és un dispositiu extraordinari que ens converteix en un ésser viu excepcional. Ens permet saber que existim, que tenim un passat i un futur i que hem de morir. Ens faculta per pensar, sentir, intuir i desplaçar-nos amb la nostra imaginació de llarg a llarg del temps i l’espai. I possibilita que creiem en coses que no podem veure, com déus i esperits, o fins i tot que alberguem l’esperança de sobreviure més enllà de la mort, amb aquestes paraules, ens defineix la consciència el filòsof i metge José Enrique Campillo, en el seu llibre «Les bases biològiques, fisiològiques i culturals de la consciència».

Tanmateix, la facultat de pensar, raonar i sentir, ens dona coneixement previ a la decisió d’actuar o no actuar, davant qualsevol fet que ens afecta i ens permet discernir entre el «bé» i el «mal». Entre el que és correcte o incorrecte.

Aquesta pulsió de la consciència que la cultura cristiana la simbolitza amb un àngel que motiva a fer l bé i el dimoni que sedueix a fer el mal, és en definitiva el que anomenem «consciència moral».

La «consciència moral» s’ha nodrit al llarg del temps gràcies a reflexions, principalment filosòfiques i religioses, que han definit normes i codis, ètics i morals que faciliten la convivència humana i donen sentit a la vida.

Sigmund Freud, metge, neuròleg, pare de la psicoanàlisi, ha definit la «consciència moral» com una part del superjò, un component de la ment creat per la socialització que fa que cada individu interioritzi uns codis de conducta que asseguren la cohesió del grup.

L’entramat de normes ètiques/morals que donen valors i suport a una societat, crea el dubte a la persona que ha de prendre una decisió, quina és la òptima a escollir. Què li dicta la pròpia «consciència moral». Es troba davant un «dilema moral».

Un dilema moral és una narració breu en què es planteja una situació problemàtica que presenta un conflicte de valors, ja que el problema moral que exposen té diverses solucions possibles que entren en conflicte les unes amb les altres. Aquesta dificultat per triar una conducta obliga a un raonament moral sobre els valors que estan en joc, exigint una reflexió sobre el grau d’importància que donem als nostres valors.

Els dilemes morals, no es donen només sobre grans decisions, sinó també en la vida quotidiana que hem de valorar si la nostra actuació s’ajusta a principis acceptats moral i universalment com a vàlids.

Al llarg de la història de la humanitat, s’han definit valors que s’han concretat en normes ètiques morals que han esdevingut llum i guia davant qualsevol dilema moral.

A títol enunciatiu em permeto assenyalar «els 10 Manaments de la Llei de Déu» amb el seu epíleg «Estima a Déu i al pròxim coma tu mateix. No hi ha manaments més gran que aquests» (Evangeli de Marc 12,28b-34); «Actua de tal manera que tractis a la humanitat, tant amb tu com en els altres, sempre com a fins i no només com a mitjans» (Immanuel Kant filòsof alemany –1724-1804–. Un dels principals representants de la Il·lustració).

Tanmateix, les normes solemnes, guies avui per actuar moralment, estan incloses en la Declaració Universal de Drets Humans, que per ser més precisos, són en realitat «drets fonamentals de la persona humana» (proclamats el 1948 per l’Assemblea General de les Nacions Unides), on s’entronitza la dignitat i la llibertat de tota persona que no pot ser discriminada sota cap concepte, per la seva ètnia, cultura, sexe, posició política, economia, creences, religió, etc.

En l’actualitat són 195 Estats que han ratificat la Declaració que en una primera fase fan referència als drets inalienables de la persona, però que es van desenvolupant en els drets socials i econòmics, així com també els drets dels pobles.

Amb la pròpia consciència il·luminada amb els drets fonamentals m’atreveixo a dir que davant el «dilema moral» d’atendre els propis interessos econòmics, socials, polítics o religiosos, en perjudici de la dignitat de la persona o de la humanitat, comet un acte immoral.

Per aquesta raó m’estranya solemnement que un determinat sector de bisbes, clergues i laics catòlics, davant el «dilema moral» que els representa secundar la declaració vaticana, autoritzada pel Papa Francesc, Fiducia supplicant sobre el sentit pastoral de les benediccions, que autoritza a bisbes i clergues a beneir les parelles del mateix sexe i els matrimonis en situació irregular (segons el Dret Canònic), s’oposen a fer-ho, revelant-se contra el Papa i fent campanya d’abstenció a les propostes pastorals vaticanes, expressades en l’esmentat document, argumentant que trenca el Magisteri tradicional catòlic i crea confusió (?).

Entenent, com entenc, una benedicció com el ritus que expressa un desig equivalent a «Que Déu et beneeixi» o «Que et vagi bé», em permeto formular una pregunta als dissidents de l’esmentat document vaticà: En ple segle dels «Drets humans», els que s’oposen a concedir una benedicció sol·licitada per unes persones, en consciència i coherència amb les seva fe i sentiments, seran capaços de discrimina-les per raó del seu sexe o de la seva situació canònica personal, en virtut d’unes normes eclesiàstiques que no s’avenen amb els codis ètics del segle XXI?

Modestament, llegint l’Evangeli em sembla que Jesús va actuar sempre, acollint i atenent a les persones concretes, fos quina fos, la seva situació física, social, econòmica o moral, encara que controvertís les normes eclesiàstiques del seu temps.

Em sembla que donar l’esquena als Drets Humans i a l’Evangeli, és un error històric. És la meva opinió.

Compartir l'article

stats