Els oblits

Portàvem uns dies parlant molt del món rural, de les protestes de la pagesia i de la necessitat de fer cas a unes reivindicacions que venen de lluny i que no només haurien de ser seves, perquè al capdavall tenen un impacte directe en la nostra manera de viure. Un dels principals problemes que tenim com a societat és aquesta divisió crònica entre el camp i la ciutat, com si els nostres destins no estiguessin intrínsecament units o no ploréssim les mateixes llàgrimes. Era un marc mental equivocat abans i ho és ara: si insistim a concebre’ls com una qüestió sectorial, els problemes col·lectius persistiran fins a la fi dels nostres dies. Gràcies a les mobilitzacions, doncs, hi ha hagut uns (pocs) dies en què una vella injustícia s’ha fet forat en els mitjans de comunicació i fins i tot s’ha fet autocrítica, que sempre és benvinguda. Més enllà d’alguns (pocs) discursos que encertaven a diagnosticar la situació, feia una mica de pena comprovar que molta gent expressava un suport vehement, feia la piulada i la foto, i després marxava cap a casa, segurament a exercir hàbits que, precisament, enquisten la desoladora situació del món rural. Però el que fa veritable feredat són els dies posteriors a una catarsi i l’oblit sistèmic de les seves causes. Un tema es posa d’actualitat, hi ha grans escarafalls al seu voltant, i després el titular va reculant a l’escaleta de l’informatiu fins a desaparèixer. A vegades, en un temps rècord i impropi de la importància que va tenir durant les primeres hores. I després el que dèiem, aquest terrorífic oblit que consisteix a convertir la reivindicació en un ressò atenuat i girar el focus cap a altres qüestions, com si aquesta, després de la cridòria, ja s’hagués resolt per inèrcia. Però resulta que aquest clam que s’ha expressat amb tractors i manifestacions per tot el territori encara és aquí, com hi són els conflictes que denuncia. Continuen malvivint fent una feina cabdal per a la nostra subsistència mentre els altres, que fa uns dies els aplaudíem amb entusiasme infantil, ens ho tornem a mirar com una nota a peu de pàgina. El cert és que aquest és un dels molts problemes amb què convivim i normalitzem amb una frivolitat estremidora. El món tal com el coneixíem cau a trossos en àmbits indispensables per al futur col·lectiu, però encara, malgrat les evidències, actuem com si tancant els ulls molt fort les coses s’haguessin d’arreglar per providència divina. Per tant, no els girem l’esquena, perquè les conseqüències de fer-ho són irreversibles.