García Castellón ens fa russos, turcs o iranians

Uns dels problemes de tenir una certa edat és observar l’esbucament de conviccions, veritats o definicions que s’havien assumit com absolutes. O quasi. Per exemple, durant anys ens encalentiren el cap argumentant que l’únic valor del camp mallorquí era que a damunt s’hi podia abocar ciment. Avui, els mateixos profetes tornen al pensament lògic: el formigó no és comestible i les lletugues sí. Durant anys he seguit les tractorades que acabaven davant el Consolat de la Mar. Ara diuen que el seu destí natural és la Delegació del Govern. Havia crescut amb la certesa que embrutar parets era cosa de mala educació. O que a l’hivern feia fred i plovia. Tal vegada el problema és particular. Deu ser que, com deia l’escriptor i economista José Luis Sampedro, el pas del temps ens fa «intransigents».

Aquests últims dies han estat desorientadors. Sabia què era terrorisme i què era un terrorista. Ho havia après aquells matins quan, en arribar a la redacció, em trobava amb el darrer crim d’ETA. Un covard havia atemptat contra un policia, un funcionari o algú que passava per allà. La víctima acabava malferida o morta per una bomba o un tret per l’esquena. Vaig rebre algunes lliçons sobre què era l’odi terrorista aquells diumenges d’agost quan la redactora en cap, Maria Ferrer, Victòria Campins o Pilar Garcés, em telefonava per informar de l’emboscada en la qual havien mort dos guàrdies civils. De vegades et despertaven per canviar la portada. Uns covards esperaren Ernest Lluch a un aparcament soterrani i fosc, i li robaren la vida.

Els instants més impactants arribaren la sobretaula de l’11-S de 2001. O el matí de l’11-M de 2004. Aquell dia, malgrat els dubtes sobre l’autoria que tenia el director José Iglesias, desconfiança confirmada pels fets, férem cas al Govern de José María Aznar i a una edició d’urgència titulàrem que ETA havia atemptat contra els trens de Madrid. Igual de dur i més proper fou aquell migdia estiuenc de 2009, quan la banda terrorista basca matà a Palmanova als guàrdies Diego Salvá i Carlos Sáenz de Tejada. Encara record i m’indigna que des de la Casa Basca de les Balears es negassin, a preguntes del diari, a condemnar el crim.

Ara el jutge García Castellón i dotze fiscals del Tribunal Suprem diuen que els aldarulls, les protestes violentes al carrer, els talls de carreteres i vies ferroviàries també són terrorisme. Pensava que aquestes malifetes eren delictes no comparables amb els assassinats. He llegit l’article 557 del Codi Penal, que parla de desordres públics. Els cometen aquells que «actuant en grup i amb la finalitat d’atemptar contra la pau pública, executin actes de violència o intimidació: a) Sobre les persones o les coses; b) obstaculitzant les vies públiques ocasionant un perill per a la vida o salut de les persones o c) envaint instal·lacions o edificis alterant greument el funcionament efectiu de serveis essencials a aquests indrets». Sembla un retrat exacte dels dies del Tsunami Democràtic a Barcelona. El delicte es pot agreujar si es porten armes o es cometen actes de bandidatge.

Ara existeix una nova lectura. Tot, o quasi, pot ser terrorisme. La violència del denominat Tsunami després de la sentència pel referèndum il·legal convocat per Carles Puigdemont. La dels ultradretans que causaren estralls al carrer Ferraz -amb el diputat Javier Ortega Smith com destacat animador-. Fins i tot, l’acció dels tractoristes que tiren una pedra a un guàrdia civil. Terroristes tots!

Inicialment, havia trobat consol en l’afirmació de Manuel Cancio, catedràtic de Dret Penal a la Universidad Autónoma de Madrid: ««Fets com els que s’agrupen en la causa Tsunami poden ser qualificats de terrorisme a Moscou, a Istanbul o a Teheran. Mai ho serien ni a Berlín, ni a París ni a Berna. I en dret, tampoc a Madrid». Després d’escoltar darrerament el jutge o els fiscals creix la incertesa. Som menys espanyols. Som un poc més turcs, russos o iranians.