Present i futur de la revolta dels tractors

En un viatge recent per Occitània em vaig emportar la sorpresa de veure cap per avall els rètols a l’entrada dels pobles que anàvem travessant. No em vaig pas estar de preguntar el perquè a uns vilatans mentre fèiem un cafè. Des del novembre de l’any passat els pagesos anaven donant la volta a aquests rètols a mode de símbol en una professió, la pagesa, que «anava de corcoll». El 10 de gener llegia un comunicat alarmant, sis sindicats europeus denunciaven una situació insostenible que posava en perill la continuïtat de les seves explotacions.

Una situació que ve de lluny, endeutats, pressionats per les grans distribuïdores i les empreses cada cop més gegantines del sector agroalimentari, obligats a fer front a la competència exterior i als seus productes més barats, dependents d’un sistema de subvencions pensades per afavorir les grans explotacions i no pas les petites, amb inundacions al nord i sequeres al sud cada cop més recurrents... A tot això hem d’afegir darrerament els interessos geopolítics en l’abolició dels aranzels duaners que han inundat de productes alimentaris ucraïnesos l’est d’Europa i que ha produït una caiguda de preus que ja ens afecta a tots.

Una espurna a Alemanya, la fi de la rebaixa sobre el dièsel, ha anat provocant reaccions en cadena a tots els països europeus on diferents decisions nacionals han estès la protesta, on les circumstàncies de cada país els hi dona un accent diferent. No podem però confondre aquesta gota que acaba d’omplir el got amb tot el que l’ha omplert en tots aquests darrers anys. A Espanya no hi trobem un conflicte únic, es barregen botxins i víctimes, grans propietaris i petits pagesos, i diferències enormes entre regions agrícoles pel tipus d’explotació i d’accés a l’aigua. No és estrany que els pagesos catalans s’hagin desmarcat i reclamin una veu pròpia en els afers que els afecten.

El futur de la pagesia es mou en el que els experts anomenen tres horitzons: desaparèixer progressivament davant de l’entrada a la UE dels grans països cerealistes dominats per les grans empreses, en el que alguns cínicament anomenen la divisió europea del treball. Sobreviure seguint el camí imposat per les burocràcies i el fons d’inversió a un cost molt alt per al pagesos i la terra. O lluitar per a que s’imposi una agricultura camperola que recuperi la vocació alimentària assegurant al mateix temps l’autonomia i la dignitat dels seus treballadors.

A Catalunya els sindicats agraris i les plataformes pageses saben el que volen i amb les seves reivindicacions ens generen solidaritat als que no vivim del camp però mengem els seus productes. Volen construir, al meu parer, el darrer horitzó i per això tots, i el món de la política en primer lloc, els hi hem de fer costat. No de forma puntual, no a rebuf de les tractorades, sinó de forma constant fins aconseguir-ho. Ens hi va també el futur com a nació.

Subscriu-te per seguir llegint