«Clickbait»

No descobrirem ara que una (bona) part del periodisme contemporani es basa en el clickbait, però el que no deixa de sorprendre és que aquesta pràctica tan estesa encara no tingui una regulació com Déu mana. Sí, se la critica amb certa vehemència i sí, hi ha reductes de la premsa tradicional que el combaten apel·lant a les formes clàssiques del titular, però en general és que marca el gruix d’enunciats que et trobes per xarxes i fins i tot alguns vells tòtems dels mitjans s’hi apunten sense rubor. Una cosa és buscar el titular que crida l’atenció, que s’ha fet des que el periodisme és periodisme, i una altra molt diferent és pervertir la veritat perquè s’adeqüi a la necessitat de generar una reacció. El pitjor d’aquests casos ja no és només que vulneren tot principi fonamental de la informació, és que directament resulten una falsedat premeditada: sovint, quan obres la notícia, t’adones que res del que promet el titular té una correspondència argumental amb el cos del text. Passa amb tot, des de la cultura, que ja fa temps que s’explica de forma categòrica (quan, paradoxalment, hauria de ser la que més afavorís el debat i el matís) fins a la política, que s’ha convertit en el més semblant a un circ romà. El problema és que, en el fons, tot això no és culpa del llenguatge de les xarxes socials. En realitat, ve de la progressiva i imparable adopció dels vells estàndards de la premsa rosa, que encaixen a la perfecció amb la hiperbòlica concepció de la limitació de caràcters. Dit d’una altra manera, que no ens vinguin que és la tirania de la comunicació virtual, és una herència directa d’un vell mal vici que concep els esdeveniments com el punt de partida d’un relat interessat. El més xocant, dèiem, és que s’ha normalitzat. Alguns països, com França, han delimitat l’ús de fonts virtuals, però a casa nostra tendim a fer això tan recurrent (i còmode) d’escandalitzar-nos molt fort sense moure ni un dit. De fet, com a bona terra de cunyats, identifiquem el problema, establim les diagnosis i després el permetem amb una alegria desarmant. Però alguna cosa s’hi ha de fer, perquè no és ni mig normal que miris els titulars cada matí i més de la meitat siguin flamarades acompanyades d’un text que sembla una redacció escolar incompleta. El perill és acabar tenint un món tan insubstancial com aquestes mateixes notícies i, també, desvirtuar el periodisme fins al punt que ja no ens serveixi com a via per reflectir la realitat.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint