Tant horror

Incendi de dos edificis a València. Una construcció més artificial que un mecano propaga el foc com si cremés paper ceba. El boom del totxo donant la cara i consumit en minuts. Deu persones mortes. Els carrers, les cases, les converses privades i en públic, les rotllanes a la feina davant la màquina del cafè, internet, les xarxes socials, els fòrums. Tot s’inunda d’aquesta solidaritat que només Espanya és capaç d’activar. A cascoporro, a sac, a manta, el cor obert a dojo. Ens surt. Se cedeixen cases, es dona roba, s’aporta menjar. Entre tant d’afecte i suport es cola un retret. Una part del públic censura que s’informi dels darrers i dramàtics moments d’una família que va morir atrinxerada al lavabo. «Estem tancats al lavabo perquè no ens han deixat sortir». La fatalitat immediata transmesa a través de les tortuositats de la missatgeria instantània.

Traspassats certs llindars, la gent no vol saber, no vol que li descriguin l’horror. Molts prefereixen el seu món idíl·lic d’Instagram i una vida a Facebook de barbacoa i foto de perfil. Maca, maco, sembles un «dandy», per tu no passen els anys. Això li agrada a la gent. L’horror no. L’horror es pressuposa un llot de vilesa.

La societat així, en general, detesta les instantànies de guerra. Els espectadors fugen de la fotogènia devastadora dels nens morts, de les víctimes innocents amb la tapa dels cervells aixecada d’un tret, immortalitzades pel fotògraf o pel càmera de televisió. L’espectador ja no necessita la foto de la nena del Vietnam ni dels crims del dia de Sant Valentí ni aquella de Robert Capa del milicià. La gent vol Disney Plus i ho pronuncia «plas». I Nickelodeon. I els programes de varietats. I les sèries de plataformes, en què l’horror és impostat i fictici.

Fa temps que això que llicenciosament anomenem «la gent» va dir «fins aquí hem arribat». Va coincidir amb els atemptats de l’11-S i més tard amb la democratització de les xarxes socials, quan les fotos de casament i dels divendres a la nit van popularitzar la universalitat d’allò íntim. Vam passar dels morts d’ETA que ens enfrontaven sense filtres a la barbàrie a afrontar-la de reüll, sense mirar-la a la cara, imaginant, entreveient la part més dolorosa del món real a través dels dits, amb la mà cobrint la cara.

L’audiència i els mitjans van proscriure la violència, la sang, la boxa, els toros, els vídeos d’assassinats per la barbàrie, dels dictadors penjats que la promovien i qualsevol altra imatge que pogués ferir la sensibilitat de l’espectador. I aleshores es va acabar la visió gràfica de la història i el paper testimonial dels reporters que cobrien les guerres. Als governs també els interessava el fos a negre i molts periodistes van acabar encastats en la informació oficial perquè l’horror feria consciències. Ara les atrocitats s’ometen en nom de la sensibilitat de l’espectador.

La televidència no volia veure morts a l’hora de dinar, i en lloc de canviar l’hora del telenotícies, els responsables de les grans cadenes van decidir fer opac l’horror, amagar-lo, dissimular-lo, eliminar-lo. Deixem de beure’ns la realitat a morro i comencem a consumir-la a glops. No és que apartéssim la mirada, ens la van apartar a petició d’una majoria sensible.

La gent no vol veure l’horror, però a costa de no mostrar-lo es corre el risc de perdre l’empatia i la presumpció que es puguin tornar a repetir determinades desgràcies. La vida també és horroritzar-se. Moltes vegades és horroritzar-se. De vegades, com a les guerres, la resta és la treva.

Subscriu-te per seguir llegint