El retrocés de la democràcia al món

Recentment s’ha publicat l’índex de qualitat democràtica que elabora cada any la publicació The Economist. És indiscutible que el rànquing «Democracy Index» d’aquesta revista s’alça com un dels més influents i esperats i que, a nivell mundial, les seves conclusions no són encoratjadores. La salut de la democràcia se’n ressent considerablement, reflectint el 2023 una disminució del benestar democràtic respecte a l’any anterior. Així, tenint en compte que el 2024 es preveu la celebració d’uns setanta processos electorals a tot el planeta, s’espera que només quaranta-tres es duguin a terme de manera lliure i justa.

Aquest rànquing puntua la qualitat democràtica dels països en una escala de 0 a 10, sent 10 el nivell màxim de democràcia i 0 el nivell mínim, establint diverses categories segons la puntuació numèrica que rep cada país. Així, els països entre 8 i 10 punts són classificats com a «democràcia plena», entre 6 i 8 es consideren «democràcia defectuosa», entre 4 i 6 s’anomenen «governs híbrids» i, si s’obté menys de 4 punts, «governs autoritaris». Per efectuar aquesta classificació s’examinen diverses característiques, com les normes i els processos electorals, el funcionament del sistema de govern o el nivell de llibertats civils.

Segons aquest informe, al món hi ha 24 democràcies plenes. Encapçala la llista Noruega, seguida per Nova Zelanda, Islàndia, Suècia, Finlàndia, Dinamarca, Irlanda i Suïssa (els únics nou països que superen el 9 a la puntuació). A continuació, Països Baixos, Taiwan, Luxemburg, Alemanya, Canadà, Austràlia, Uruguai, Japó, Costa Rica, Àustria, Regne Unit, Grècia, Maurici i Corea del Sud. Tanquen la llista d’aquesta classificació de «democràcies plenes» França i Espanya. El nostre país ocupa, per tant, el lloc 24è.

El grup de «democràcies defectuoses» l’integren cinquanta països, entre els quals els Estats Units, Israel (amb una nota molt baixa a l’apartat de llibertats civils), Portugal, Itàlia, Bèlgica o Argentina.

Entre els anomenats «governs híbrids» (amb una nota entre el 4 i el 6), figuren trenta-quatre Estats, com Turquia, El Salvador o Mèxic.

Formalment, cinquanta-nou Estats són considerats autoritaris, formant el grup més nombrós. Tanca la classificació Afganistan, amb una puntuació de 0,26. L’acompanyen Corea del Nord, Síria, Aràbia Saudita, Xina, Rússia, Veneçuela, Iraq, Iran o Qatar.

Això implica que menys d’un vuit per cent de la població del planeta viu en una democràcia considerada plena (l’any 2015 era gairebé un nou per cent), mentre que el quaranta per cent de la humanitat suporta algun tipus de règim autoritari. Es reflecteix el deteriorament més gran en els índexs de les llibertats civils i en els de la qualitat dels processos electorals.

Destaquen positivament els països nòrdics (Noruega, Islàndia, Suècia, Finlàndia i Dinamarca), que segueixen dominant la classificació amb cinc dels sis primers llocs (en Nova Zelanda la que ocupa el segon lloc).

Un apartat de l’anàlisi es dedica a la relació entre democràcia i pau. Certament, els conflictes bèl·lics i la progressió de la violència impulsen els règims autoritaris, mentre que a la pacífica convivència proliferen les democràcies. La invasió de Rússia a Ucraïna, els enfrontaments als territoris palestins, els conflictes entre Hamàs i Israel, la conquesta militar de Nagorno Karabakh per part de l’Azerbaidjan, la crisi entre Guyana i Veneçuela, la guerra civil al Sudan o les insurgències islamistes al Sahel constitueixen exemples d’una llista llarga. Bona part d’Àfrica i tot l’Orient Mitjà semblen estar sumits en una lluita permanent. I el nombre de conteses entre Estats, conflictes territorials, combats civils, insurgències islamistes i gihadistes, atacs violents a bases militars o al transport marítim comercial porta a concloure a «The Economist» que vivim en un món cada cop més insegur i conflictiu.

És innegable que aquest tipus de diagnòstic pot portar a lectures molt diverses i que no totes les situacions resisteixen la mateixa comparació. Per exemple, la realitat d’un petit país com Luxemburg no és comparable a un gegant com els Estats Units d’Amèrica a l’hora de confrontar dades i contrastar circumstàncies. D’altra banda, es recorre a determinats paràmetres difícilment avaluables o la potencial influència dels quals sobre el resultat de la qualitat de la democràcia es torna ambigua. Quan s’inclouen a la mateixa equació les dades econòmiques, la qualitat de vida dels votants i el funcionament d’un sistema de govern, les conclusions resultants poden donar lloc a discussió.

Potser la desigualtat a les democràcies suposi un dels punts més complexos quan es tracta d’avaluar tots els participants amb les mateixes regles. Així, es parteix inicialment de la premissa que el major desenvolupament econòmic produeix, en general, un efecte positiu en l’increment de democràcia, però es constata que no es tradueix necessàriament en un benestar més gran en la ciutadania. Se sol parlar de la «paradoxa d’Easterlin», segons la qual el progrés econòmic gairebé no ha aconseguit canviar la sensació de satisfacció subjectiva de la població.

Pel que fa a les eleccions polítiques, per a la puntuació es presta especial atenció a les possibles irregularitats en les votacions, si el sufragi és universal, si la votació es desenvolupa amb llibertat, si hi ha igualtat d’oportunitats a les campanyes electorals i si el finançament de els partits es fa amb transparència. Posteriorment, realitzats ja els comicis, s’observa si es produeix la transferència de poders de manera ordenada i si la població pot formar partits polítics o qualsevol organització civil independent dels executius.

Pel que fa al funcionament del Govern, es té en compte per valorar els Estats si disposen d’un sistema eficaç que rendeixi comptes. També, si el Poder Legislatiu constitueix la institució política fonamental i si l’Executiu és lliure d’interferències per part de les Forces Armades o de poders o organitzacions estrangeres. Igualment, es contempla el grau de connexió del poder polític amb grups econòmics, socials o religiosos dins del país, es valora si es garanteix un accés públic a la informació i calibra el nivell de corrupció existent.

Dins l’apartat dels drets i de les llibertats civils, s’atorga una importància singular a l’existència de mitjans de comunicació lliures i a les llibertats de premsa i d’expressió, comprovant que els debats d’interès públic siguin oberts i plurals. I no hi ha d’haver restriccions en l’accés a Internet, i cal igualtat i absència de discriminacions, tant de forma individual com grupal.

Subscriu-te per seguir llegint