Assimilar una manifestació al terrorisme

És desconcertant veure el doble raser amb què l’alta magistratura espanyola tracta manifestacions promogudes per l’independentisme i per altres col·lectius, ja siguin de caire professional, sindical o polític. Només cal veure, per exemple, el tractament jurídic que es va fer de l’ocupació de les pistes de l’aeroport del Prat el juliol de 2006, per part d’empleats del servei de terra d’Iberia, que va afectar 100.000 viatgers i uns 600 vols, i segons l’Audiència de Barcelona va causar «una efectiva i greu alteració de la pau pública i l’ordre», i el que es fa a Tsumani Democràtic per la protesta que va convocar al mateix aeroport el 2019, sense entrar a les pistes, i que, segons AENA, no va posar en risc ni persones ni avions. En el primer cas l’acusació va ser de delicte contra el trànsit aeri i desordres públics mentre que, en el segon, l’Audiència i el Tribunal Suprem investiguen per terrorisme els seus promotors.

El jutge de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, veu ara indicis de terrorisme i intueix que al capdavant del Tsunami hi havia el president Carles Puigdemont, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, o el diputat d’ERC, Ruben Wagensberg. I les acusacions prenen forma al cap de quatre anys de la manifestació de l’aeroport, precisament en el moment en què apareix la possibilitat d’aprovar una llei d’amnistia que faci taula rasa amb els procediments judicials generats pel denominat Procés. Però García-Castellón no està sol defensant que la manifestació de Tsunami es pot considerar terrorisme en aplicació de l’article 573 del Codi Penal, perquè els fiscals del Tribunal Suprem van fer un informe en què també consideren que Puigdemont era «el líder absolut» de Tsunami, que titllen de «grup organitzat de caràcter terrorista». I per si tot això no fos suficient, la Sala Penal del Tribunal Suprem va admetre a tràmit investigar Puigdemont i Wagensberg, que són aforats, afirmant que els actes del Tsunami es poden considerar terrorisme de carrer i que és un error limitar el terrorisme als actes comesos per ETA o pel gihadisme. 

Segurament la decisió de l’alt tribunal espanyol no ha sorprès ningú, tot i que hi havia qui pensava que l’actuació de García-Castellón no tenia recorregut perquè les decisions que havia pres estaven condicionades per la seva ideologia política i serien corregides per instàncies superiors. Però està clar que la interpretació que fa l’alta magistratura espanyola de tot el que es relaciona amb l’independentisme és d’una duresa que no té res a veure amb les interpretacions que fa d’altres moviments socials o polítics, per disruptius que aquests puguin ser.

Hi ha molta gent perplexa perquè es vol assimilar una manifestació popular al terrorisme, encara que se’n digui de baixa intensitat. Només cal recordar què han suposat els actes terroristes a l’Estat espanyol. Per exemple, el que hi va haver a Madrid ara fa 20 anys a l’estació d’Atocha, en el qual hi van morir 191 persones i hi van haver 2.062 ferits. O l’atemptat de del 17-A de 2017 a les Rambles de Barcelona, amb 16 morts i més de 100 ferits. Tant en un cas com en l’altre van ser atemptats de caire gihadista. Però també podem recordar l’atemptat d’ETA a la caserna de Vic, el 1991, amb 10 morts, entre els quals hi havia quatre nens que jugaven al pati mentre els terroristes empenyien rampa avall el cotxe carregat d’explosius.

Desgraciadament la societat catalana i espanyola sap molt bé què és terrorisme, perquè l’ha patit i els que l’han viscut de la vora no han pogut esborrar de la memòria la imatge de dolor i desesperació que van provocar els actes violents.

No hi ha res que justifiqui la violència i els actes terroristes mereixen la reprovació més absoluta. Però intentar associar protestes populars amb terrorisme i presentar Tsunami Democràtic com la Kale Borroca dels anys del plom al País Basc, provoca vergonya aliena.

Subscriu-te per seguir llegint