Aprenentatges

Els estudiants de filologia, quan miren endarrere i es fixen en el passat de la nostra llengua, ens descobreixen mostres i rastres del que s’havia parlat i escrit temps endarrere. Hi ha un estudi sobre els termes usuals a un taller de mestre d’aixa, un dels últims llocs on es construïen barques de fusta a la manera artesanal. S’hi poden llegir paraules com quartres, manegueta, escollat i moltes més, paraules cuites al forn d’un vell ofici que se servia d’unes eines com el calafat, els aixols i les ungles de cabra. Paraules per circular entre cometes. Paraules que si no fos la mà dels estudiosos que se les emporten a una possible tesi doctoral o a un treball de recerca podrien passar a un desgraciat oblit. Quedarien per aprendre.

Una de les crisis actuals és la de l’aprenentatge, i no pas únicament en el referent als oficis manuals. Aprendre és adquirir coneixements i pràctica. Ja fa temps que no existeix el terme «aprenent», que havia significat un marcat primer escaló al món laboral. El terme, ara mateix, podria ferir alguna sensibilitat perquè tothom ja en torna, de moltes coses, tothom vol ser més llest i, sobretot, més aviat.

En una altra època els aprenents eren gairebé esclaus sense respir, fins i tot amb una convivència integral amb l’ofici que estaven aprenent. En el ram del comerç, per exemple, els aprenents havien dormit a la primera lleixa del taulell. El sou era molt curt, ja no cal dir-ho. Certifiquen els historiadors que a l’època històrica de la Revolució Industrial, de tant de renom, els salaris eren indicadors de la situació de les classes treballadores: una dona cobrava la meitat del salari d’un home; i els nens i nenes a les fàbriques cobraven la meitat del salari d’una dona. Compte, doncs, quan es reivindica la glòria d’aquella època innovadora.

Avui no es dona massa aquest procés d’aprenentatge de disciplina, que comptava també amb uns «ensenyants» disposats, que avui potser no trobaríem, davant d’uns adolescents, una etapa del creixement humà que actualment presenta certes complexitats i que –com diuen els psicòlegs– l’adolescència i la joventut actuals ens fan entrar en un bany de realitat.

La crisi de l’aprenentatge va començar llavors que a molts països es va entrar als desenvolupaments successius, després de les diverses postguerres. A l’Estat espanyol aquesta circumstància es va dir «Plan de Desarrollo Eocómico y Social» i va presentar una sortida de l’extrema pobresa, però se saltava les etapes del necessari aprenentatge; es va estendre la pràctica de la «formación acelerada», que enlluernava, era un saltar-se l’aprenentatge lent i metòdic. Un paleta no és mai un peó llest i enginyós, que es posa avui per demà a fer de paleta. I un ebenista no és un fuster espavilat, és un altre ofici. Tot això es va saltar.

Referent a la mateixa paraula: s’ha començat d’escoltar que Girona és declarada «Ciutat d’aprenentatge». Amb aquest enunciat sol no es pot veure gaire el seu abast. No seria qüestió d’anar col·leccionant títols i floretes. Esperarem, en situació cívica d’un bon desig d’aprenentatge.

Subscriu-te per seguir llegint