La força de l’estrebada

Jo no em crec un profeta però sí que des de molt jove vaig tenir el sentiment que havia nascut amb la missió de detectar persones que valen la pena i que pel que sigui ni elles mateixes s’ho creuen. Persones ocultes, fràgils, sensibles, que pel que sigui no han tingut un entorn favorable, uns pares, uns amics, una escola que s’adonessin de les seves virtuts i les ressaltessin, i aleshores la meva feina és recollir-les de la indiferència pròpia i aliena, i polir-les i estimar-les i fer que amb el temps ocupin el seu espai de joia i de bellesa. No és una missió que se’m faci gens feixuga perquè sento també un interès natural per l’altre, una curiositat i una inclinació sempre favorable a descobrir llum on semblava que només hi havia fosca.

El meu entusiasme m’ha dut de cometre alguns errors, pocs. Però alguns que amb el temps m’han sabut molt de greu. De vegades he volgut veure talent on només hi havia pretensió i he cregut que hi havia una ànima on només ressona l’eco del soroll que fa una planxa metàl·lica quan la colpeges amb un cobert.

Però el que més m’ha desesperat no ha estat confondre el talent amb la bijuteria sinó detectar la llum certa i veure que la persona no té prou força per resistir l’estrebada. Catalunya no té un problema de manca de talent ni de manca de persones que poden millorar molt la seva situació actual. Catalunya té un problema de manca de força. Especialment els homes són febles. I ja no dic febles per anar a la guerra o al conflicte obert amb l’Estat si és que són independentistes. Són febles perquè no poden ni tan sols assumir l’esforç de mantenir encesa a la seva pròpia llum. Potser els pares van fer bé de tractar-te com si fossis un qualsevol. Potser ells van veure que no tindries la força per ser res més i era millor que no et fessis il·lusions

La ideologia ve després, i la manera de votar i els líders que ens procurem i les coses que ens passen per prendre decisions tan dolentes en moments tan importants. La política ve després i les seves terribles conseqüències encara que com sempre no vulguem assumir-ne la responsabilitat. El que hi ha abans és un home i la seva força, el que hi ha abans és un home posat davant del seu mirall i del seu destí i és aleshores quan falla Catalunya; en aquest moment íntim, en aquest moment crucial en què un home sol és la força de tots els homes i tot l’afany que cal per moure una vida, una família, una comunitat. És en aquest primer pas on naufraguem, en aquesta intimitat masculina tan defectuosa, tan irrecuperable.

Jo he intentat ajudar molts nois i noies i tot i els meus recursos limitats s’han acabat molt abans la majoria d’aquestes persones que els meus diners o el meu temps. La majoria d’aquests nois i noies, sobretot nois, se m’han mort a les mans per falta de coratge, per falta d’esperança en ells mateixos tot i que jo els havia mostrat la seva pròpia esperança i ells l’havien mig entesa. No és manca de fe. No és manca de camins per realitzar-la. Sempre és manca de força, una humanitat massa petita per assumir la seva transcendència i el seu deure amb les altres humanitats menys afavorides. És una feblesa molt d’home modern. És una feblesa que és personal però que explica el fracàs col·lectiu. I no només col·lectiu pel que fa a Barcelona o a Catalunya sinó també a la pròpia trajectòria professional o familiar. Hi ha una extraviació de l’home català mitjà, una permanent autojustificació, una fugida cap a opinions polítiques devastadores i cap a plantejaments vitals que no guarden cap proporció amb cap sentit de la mínima dignitat. I no són fruit de les drogues, de la separació dels pares o de l’error de les nostres vides d’imperfecció, sinó d’uns materials de construcció que no resisteixen el pes de l’estructura.

Fa una mica de vergonya posar-se de mesura de totes les coses, i tot i que alguns lectors puguin pensar que això de la vergonya em queda moltes pantalles enrere, encara la sento quan intento explicar coses com les d’aquest article. Però voldria ser cregut en aquesta trencadissa que se sol produir al meu voltant quan intento que nois molt més joves que jo assumeixin la importància que podrien tenir si es dediquessin a treballar el que en realitat són. Fan una comptabilitat i no els surt a compte. Perquè fer-la, la fan, aquesta comptabilitat. Però no tenen prou força per assumir-la ni per dur-la a terme i és així com es perden, perfectament conscients de la derrota però sense poder capgirar-la.

No és veritat que faltin polítiques socials per ajudar els joves. No és veritat que faci falta que les universitats o els transports siguin gratuïts. No és veritat que els que tenen prou força per ser el que són necessitin descomptes de l’Estat, de la família, de la vida o la Providència. No és una qüestió de l’ajuda dels altres i jo això ho he vist cada dia de la meva vida en els últims 20 anys. Tots aquests gerros. Totes aquestes floreries. Només se’n surten els que sense mi també se’n sortirien i jo només els ho poso més fàcil i més agradable. Falten homes fets i drets, l’orgull molt d’home que diu Raimon a T’he conegut sempre igual.

L’embat que esquives, la insistència que t’incomoda, el que es desgasta abans del dia de l’estrena. El que es desfà i t’inventes qualsevol excusa per no mirar-te a la cara. I aquesta mort servida a domicili que és evitar que les coses passin.

Subscriu-te per seguir llegint