Bruixes i putes plorant com nenes

Jo no tinc del tot clar que sigui feminista. Vull dir, feminista-feminista», confesso a l’Anna i a l’Alícia el dia que hem quedat per sopar. Feia mesos que no ens vèiem -havíem de ser quatre, però l’Eva ens ha fallat a última hora-, i estem en un restaurant mexicà bevent margaritas. «Potser soc feminista de segona», els dic. I els parlo dels meus dubtes davant de situacions que dones que es defineixen com a «feministes-de-veritat» em retreuen que no comparteixi al cent per cent. Per exemple, jo no tinc clar que les proves per accedir a places de bombera o de policia s’hagin d’adaptar a les dones. No vull dir que m’hi oposi: vull dir que tinc dubtes. L’Alícia i l’Anna no se’m llancen a la jugular. Exposen arguments ben raonats per explicar-me perquè elles sí que ho veuen clar: arguments que comparteixo o no, però que entenc que defensin i que puc arribar a assumir, també. Parlem de l’educació que hem rebut les dones de la nostra generació, de tots els condicionants que carreguem i que, a poc a poc, ens anem traient del damunt: cadascuna comença per on pot i avança per on li és menys difícil. Tinc molts dubtes, és cert, però també he avançat molt. No soc de segona: vaig al meu ritme. 

«A mi em sembla que aquesta noia ha exagerat molt, perquè ha admès que s’hi va liar i que va acceptar anar-se’n al lavabo amb ell». M’explota el cap quan sento això, i més en boca d’una dona. Em trobo repetint arguments que he sentit mil vegades i que em pensava que tothom tenia ja interioritzats: que t’emboliquis amb algú no vol dir que hagis d’acabar fotent-hi un clau. Que per molt que la cosa hagi anat tan lluny que ja tingueu el condó a punt sempre pots dir que fins aquí hem arribat, i que això no li dona dret a cap home a violar-te. Que pots canviar d’opinió en qualsevol moment i que ni tan sols t’hauries de sentir a dir que ets una escalfabraguetes (que revelador, que existeixi aquesta paraula però no el seu equivalent per als homes!). 

Com ens pesa, encara, aquesta educació que ens ha ensenyat a ser complaents i submises, a posar el plaer masculí per davant del nostre, a interioritzar que una relació sexual no acaba fins que l’home ejacula (i que, a més, acaba quan l’home ejacula). Com ens marca, tants anys més tard, la classificació a què ens van sotmetre a quasi totes quan començàvem a experimentar amb el sexe: o eres monja o eres puta, no hi havia cap altra etiqueta possible. Assumies la segona amb una certa alegria (millor puta que monja, dèiem), sense ser conscients de tota la càrrega que ens posàvem a l’esquena.

Dues de les definicions de «bruixa» són dona vella i lletja i dona lletja i dolenta (que revelador, que «bruixot» no tingui aquestes mateixes accepcions!). Hem agafat paraules que volien insultar-nos i les hem capgirat per riure’ns dels que pretenien agredir-nos amb elles. Per això reivindiquem que som putes (recordeu la Zorra de Nebulossa, sense anar més lluny), que som bruixes («som les netes de les bruixes que no vau poder cremar») i que plorem com nenes. Perquè encara hi ha moltes coses -massa- que fan plorar.

Subscriu-te per seguir llegint