Ni simples protestes, ni terrorisme, ni reconciliació

Protestes, terrorisme i reconciliació són tres de les paraules més pronunciades en les últimes setmanes. Com tantes coses a Catalunya, res és el que sembla, més aviat es tracta de relats ficticis.

1. Protestes del «Tsunami democràtic»: Impulsat per Òmnium Cultural, la setmana passada es va presentar el manifest «Protestar no és terrorisme», una obvietat que pretenia camuflar la realitat del que va passar als carrers de les principals ciutats de Catalunya l’octubre de 2019. Una cosa és qualificar-ho de terrorisme i l’altra reduir-ho a simples protestes quan els mateixos protagonistes van batejar com «la batalla d’Urquinaona» els violents disturbis que es van cometre al centre de Barcelona. Fins i tot l’eurodiputada de Junts i exconsellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, en va fer bandera en aquell acte d’homenatge a Carles Puigdemont celebrat a Perpinyà el febrer de 2020: «Bon dia, als joves que vau guanyar la batalla d’Urquinaona. Estem orgullosos de vosaltres, i us necessitem més que mai», va proclamar enmig de grans aplaudiments. Encara avui es poden comprar camisetes per Internet commemorant aquells dies. A la web de la botiga online que anuncia la «Samarreta Batalla d’Urquinaona», es pot llegir que «els aldarulls es van estendre per tot Catalunya, però la gran batalla es va centrar a la plaça Urquinaona de Barcelona, on es van viure durs enfrontaments entre manifestants independentistes i la policia nacional espanyola». Més clar, l’aigua.

És curiós també que aquells que ara volen convertir en una simple protesta la «batalla d’Urquinaona» no firmessin cap manifest quan el Govern d’Artur Mas va exercir l’acusació particular contra els «indignats» que van assetjar el Parlament el 2011, ni diguessin res quan Jordi Turull demanava amb vehemència l’ingrés a presó d’uns joves, als quals acusava de perpetrar un «cop d’estat», que, en aquella ocasió sí, simplement protestaven. Res que sorprengui en una Catalunya on fins i tot els sindicats UGT i CCOO firmen manifestos nacionalistes d’adhesió al poder governant, com el d’Òmnium Cultural, mentre el setembre de 2017 van mirar cap a un altre costat quan el Parlament va vulnerar la democràcia i la Constitució.

2. Terrorisme: Quan Felipe González va guanyar contra tot pronòstic les eleccions generals del 1993, un grup d’influents periodistes de la caverna madrilenya va crear l’anomenada «Asociación de Escritores y Periodistas Independientes» per carregar-se el govern socialista. També van ser coneguts com la «Brunete Mediática», en definició d’Iñaki Anasagasti, i de «Sindicato del Crimen». Anys després, un dels seus impulsors, Luis María Anson, va reconèixer que la finalitat era exclusivament política: «desallotjar com fos a Felipe González de la presidència del Govern».

Tres dècades més tard, es repeteix la campanya, ara contra Pedro Sánchez, però en aquesta ocasió, a més de tota una legió de periodistes i mitjans de comunicació, s’hi ha afegit un ampli sector de la judicatura de dretes que s’ha autoatribuït la responsabilitat de «salvar Espanya». Òbviament, la situació és més greu: els jutges tenen la clau de la presó. Res justifica que, quatre anys després dels disturbis d’octubre de 2019, i després d’haver passat per les instruccions de diferents jutges, ara hagin descobert que hi havia un delicte de terrorisme. Ni simples protestes, com diu el manifest d’Òmnium, ni terrorisme: disturbis greus, que ja tenen la seva tipificació penal. Eternitzar el conflicte és un dels objectius de la dreta espanyola i el seu potent aparell mediàtic i judicial. Sense Catalunya o el País Basc se’ls acaba el discurs.

3. Reconciliació: El passat cap de setmana, mentre el ministre Félix Bolaños tornava a insistir que «l’amnistia és una eina per a la reconciliació», Carles Puigdemont responia parlant d’«unilateralitat» i que la DUI «és vàlida perquè la va fer el Parlament i l’únic òrgan vàlid per desfer-la és el Parlament». Si us plau, no menteixin, ni tergiversin més. L’amnistia és per salvar Puigdemont de la presó i garantir la presidència de Pedro Sánchez, res més. Reconciliació, pel nacionalisme, vol dir que el mateix dia que s’aprova l’amnistia l’Ajuntament de la Pobla de Segur (ERC i Junts) canviï el passeig Josep Borrell pel d’1 d’Octubre. A Catalunya, la convivència equival a què uns imposin la seva doctrina i els altres obeeixin sense alçar la veu.

Subscriu-te per seguir llegint