Es pot aturar l’extinció dels catalans?

El nombre de naixements a Catalunya l’any 2023 ha disminuït un 3,34 % respecte als de l’any anterior. Catalunya porta 44 anys amb una taxa de fecunditat per sota del 2,1 fills per dona, que és el mínim necessari per mantenir la població. Actualment la taxa està al voltant de 1,1, i baixant. Els darrers 15 anys el nombre de naixements ha caigut en picat, des dels 89.249 catalans nascuts l’any 2009 als 54.463 del 2023.

Catalunya ha passat dels 6 milions de l’any 1987 als 8 milions del 2023. Tenint en compte que per la fecunditat pròpia avui hauríem d’estar clarament per sota dels 6 milions, aquests 2 milions llargs de creixement es deuen a la immigració. En els propers anys la població catalana que entrarà en edat fèrtil continuarà disminuint i al mateix temps no s’ofereixen solucions a les dificultats de tots tipus que eviten que els nostres joves es plantegin tenir una família.

La greu i sostinguda crisi de natalitat és un tema complex amb una pluralitat de causes que afecten de ple a les noves generacions, i que en aquest article no es poden analitzar: sous baixos, inestabilitat laboral, habitatges cars; però també pessimisme vital i falta d’esperança davant el futur. Una acumulació de factors negatius que només es poden afrontar des d’un canvi del marc mental i moral que avui domina a la nostra societat. Des d’un canvi de paradigma espiritual del país.

Mentrestant al govern espanyol no se li acut res millor que suprimir el concepte de família nombrosa a l’avantprojecte de llei de famílies, subsumint-lo en el concepte de famílies necessitades de suports especials en la criança. Per què es fa desaparèixer de les nostres lleis un concepte tan arrelat i significatiu com és el de família nombrosa?

Davant aquesta crisi sense precedents de la natalitat catalana, els mitjans que depenen del govern del país fomenten insistentment entre els joves la sexualitat infecunda i afeblir encara més els vincles conjugals i familiars. Conscient que els joves ja no consumeixen majoritàriament televisió, la Corporació catalana de mitjans audiovisuals ha creat la plataforma 3Cat, per tal facilitar entre els joves el consum de les sèries en català, inspirades en la teoria del gènere, l’homosexualisme i una sexualitat entesa com a mera font de plaer. El 3Cat té en aquest sentit una clara voluntat «pedagògica», amb la producció i difusió de vídeos que ensenyen als joves la bondat de masturbar-se, com s’ha de fer una bona fel·lació o la meravella del poliamor.

Com que els nostres governants ideològicament no creuen en la natalitat, no tenen més remei que confiar en la immigració. I així viuen en la inòpia de pensar que surt gratis descarregar en els altres el deure de la pròpia perpetuació biològica, que els nouvinguts ja parlaran la llengua que nosaltres vulguem i tindran les creences i valors que els hi ensenyem a l’escola. Alimenten la ignorància naïf de que Catalunya té una capacitat il·limitada per absorbir les conseqüències econòmiques, socials i culturals derivades d’una immigració incontrolada.

Però, davant d’aquesta situació crítica la inòpia ja no val, i el seny malentès tampoc. Els camins a seguir són radicalment oposats, i caldrà decidir si seguir l’un o l’altre. Si aprofundir encara més en la cultura de la desvinculació, fent prevaldre els projectes de vida individualistes que promouen el capitalisme postmodern i la visió feminista radical. O apostar pel matrimoni com a sòl ferm on poder edificar una família i portar fills als món i educar-los adequadament.

Si continuar oferint als joves falses llibertats, com la consistent en «poder elegir» quin és el teu gènere al marge de la teva sexualitat natural, o dient-los que trobaran la felicitat en el sexe fàcil. O bé que la felicitat autèntica no la trobaran en la «bona vida» del consumisme i les males ideologies, sinó en la «vida bona»: en ser prou lliure per ser capaç de tirar endavant un projecte de vida orientat a formar una família i transmetre la vida que han rebut, malgrat les dificultats i sacrificis que això pugui suposar.

Si continuar aprofundint en uns costums i formes de vida contraris a la tradició cristiana del país o adonar-se’n que la fe, l’esperança i l’amor, les tres virtuts cristianes per excel·lència, són precisament el que necessiten els catalans i catalanes per apartar-se del camí actual que ens porta a l’autoextinció.

A la seva recent obra Suicidio occidentale, Federico Rampini es refereix al suïcidi consistent en processar erròniament la nostra història i esborrar els nostres valors, tal com fan quotidianament les universitats, els mitjans de comunicació, la cultura de masses i de l’entreteniment. Catalunya pateix clarament aquest suïcidi comú a la major part d’occident. Però la seva alarmant i prolongada manca de natalitat l’està portant també a la seva extinció com a poble amb una llengua i cultura pròpies. La qüestió és si aquest nostre suïcidi col·lectiu es pot aturar.

Subscriu-te per seguir llegint