Amics per sempre

Si voleu fer amics heu de tenir en compte dues coses, la primera llegir Com guanyar amics de Dale Carnegie, si en moltes llars hi ha la Guia gastronòmica de la dinastia Ming, és perquè el venedor havia llegit el clàssic per influir en les persones, que si hem de ser justos s’hauria de dir Com guanyar clients, no cal filar prim, un client és pur interès, i l’amistat sovint pren exemple, amics barra clients es guanyen amb l’art del convenciment i saber convèncer demana que primer et convencis que la Guia gastronòmica de la dinastia Ming és imprescindible en totes les llars, i l’altra, tenir en compte la màxima que qui diu les veritats perd les amistats, tenir en compte no vol dir seguir-la al peu de la lletra, per la majoria de la gent els dos dits de front són més que suficients per fer les funcions de duana i impedir comentaris que podrien encabritar innecessàriament, com ara que el teu nas és una nàpia o fas olor a aixella rància, si escolteu algú que diu que té el cor a la boca podeu estar segurs que no era el primer de la classe, em referia no a qüestions íntimes o personals sinó a qüestions de caràcter social o polític. Li podeu dir a un amic de l’ànima que el petit cor tatuat en un punt estratègic de l’anatomia de la seva parella li queda la mar que bé, l’excés de confiança pot acabar amb un ull de vellut o si l’amic té un sentit de l’existència... diguem-ne budista –tot és maia, el vel de la il·lusió, etcètera– pot rebre la il·luminació que la parella no li pertany i es prengui la situació amb la màxima esportiva que en aquesta vida l’important no és guanyar sinó participar, ara bé, feu-li tremolar els fonaments de les seves creences i dubto que les ensenyances de Buda ni els consells de Carnegie puguin ser d’utilitat per evitar que l’amistat es dilueixi en una bassiol de bilis. Una creença engendra creients, altrament dits fanàtics, demana fe en el dogma, una veritat indiscutible sota pena de caure en heretgia, tots els ismes són religions encoberts que en el seu camí per redimir la humanitat es converteixen en dogmàtiques i esporgadores d’heretges.

En alguns ismes es dona una paradoxa, mentre la fe dels militants es cobreix de durícies, la fe dels gurus es mostra complaent –en el camp de la ginecologia s’anomenava himen complaent a l’himen verge que per la seva disposició anatòmica permetia el pas del desig més abraonat sense parpellejar– una fe que dona joc, i aquí direu que una fe que juga a la puta i a la ramoneta no és fe ni és res, i estic d’acord, en el cas de l’independentisme, uns polítics de quarta catalana –la categoria més inferior del futbol– ens varen assegurar que eren els portadors d’una veritat revelada quan només verbalitzaven uns deliris que els portaren a aixecar el puny enlaire i ara, després de la clatellada de la realitat, claven el genoll a terra, mentre fan creure a la militància o a la feligresia –un militant és un feligrès amb carnet– que la nau ha hissat veles i ha avarat rumb a Ítaca, quan en realitat es troba encallada en un moll de mala mort coberta de caques de gavines.

Un servidor a pesar que pugui llençar diatribes inflamades contra el procés, puc ser amic d’un independentista, l’amistat té un caliu que no l’hauria d’apagar la ideologia, tanmateix puc entendre que per a molta gent l’amistat en un dogma o en un deliri pugui ser més acollidora que trobar-se a prop d’un amic i més si aquest és un heretge desvergonyit que pensa diferent i ho fa públic en un diari, la fe en el dogma no canvia les muntanyes de lloc, però espatlla moltes amistats, sense que en Dale Carnegie, al cel sigui, hi pugui fer res.

Subscriu-te per seguir llegint