Ni un pam de net

Un temps després de la tràgica pandèmia va esclatar l’escàndol de les sospites que un germà de la presidenta de la Comunitat de Madrid s’havia enriquit, presumptament, amb la venda de mascaretes. El cas va repugnar especialment pel fet que tots tenim a la memòria aquells dies en què moria tanta gent als hospitals sense ni tan sols poder acomiadar-se de la família. Indignant. Fa poques setmanes ha esclatat el cas Koldo, home de confiança del ministre socialista Ábalos que, sempre presumptament, s’hauria fet amb una morterada d’euros amb el tema. De ser cert, són comportaments que produeixen fàstic i desafecció. Hauríem de mirar d’evitar sentir indignació i vergonya quan un escàndol esclata en un partit pel qual tenim simpatia i indignació i rialles quan esquitxa un partit que no ens agrada. No ho hauríem de veure en termes futbolístics: PP, 1 – PSOE, 1. Acceptar que no hi ha ni un pam de net i que qui no corre vola.

Aquesta setmana s’hauria produït un desempat. La parella de Díaz Ayuso s’hauria fet la barba d’or amb aquelles mascaretes de les quals anàvem tan necessitats, quan era qüestió de vida o mort, de deturar el virus, de protegir-nos i protegir a qui ens envoltava. En aquest darrer cas, l’home s’hauria comprat una luxosa casa al castís barri de Chamberí de Madrid per a fer-hi niu amb la seva popular parella. Mentre que Koldo s’hauria estimat més invertir en pisos a la costa mediterrània. Tot plegat, repeteixo, presumptament. Fàstic i indignació, vingui d’on vingui. Tant val en Pere com en Pau, diu la dita catalana.

Són els comissionistes i aconseguidors. Són gent que coneix gent, que té amistats, que es mou bé en els àmbits del poder. Són aquells que diuen "Deixa-ho a les meves mans que jo t’ho arreglaré". No treballen, no fabriquen, no produeixen res, no aporten valor afegit. Només saben a qui cal trucar sense aixecar el cul de la cadira. Tampoc són comerciants que viuen del legítim marge de comprar per vendre. La corrupció, el trapicheo i els pelotazos no són pas un patrimoni espanyol. Sorgeixen a qualsevol lloc del món o no hi ha un estat que ha pres mesures severes contra aquestes pràctiques que ens repugnen. Per exemple a l’Espanya de la que el gran guionista Rafael Azcona deia la defineixen dues frases: "¿Qué hay de lo mío?" i "Usted no sabe con quien está hablando". I, espera’t, que el marcador encara pot moure’s. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint