Jugar-se el futur del país a la ruleta

Pere Aragonès havia demostrat fins ara la seva capacitat per governar amb el reduït suport de 33 diputats dels 135 que hi ha al Parlament de Catalunya i d’aconseguir aprovar els pressupostos cada any. Tot semblava indicar que aquesta vegada també ho aconseguiria i així podria culminar els quatre anys de mandat, sense necessitat d’avançar les eleccions. Però la setmana passada tot es va precipitar quan Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, va anunciar que el seu grup no votaria a favor dels pressupostos si el president no es comprometia a frenar el Hard Rock, el macro-projecte turístic que es vol construir a la vora de Port Aventura. De res no va servir que el govern argumentés que en la llei de pressupostos ni tan sols s’esmentava el casino en qüestió perquè els Comuns estaven decidits a situar-lo al centre del debat polític.

Al final, els pressupostos van anar a parar a la paperera, es van convocar eleccions i el govern central va anunciar que desistia de presentar els pressupostos de l’Estat.

El casino va fer caure com un castell de cartes dos pressupostos i un govern. Va semblar com si la política catalana estigués a expenses de l’atzar i que les forces polítiques es juguessin el futur immediat del país a la ruleta. Ara es donen les culpes els uns als altres per l’avançament electoral, perquè tots saben que el país no necessitava unes eleccions i, d’altra banda, l’excusa del casino sona més a broma que no pas a una jugada d’alta política.

Però el mal ja està fet i ara toca preparar-se per a una nova «festa de la democràcia» sabent que el més probable és que cap partit traurà prou vots per governar en solitari i que serà molt difícil que cap grup parlamentari pugui repetir la proesa d’ERC de governar amb el suport de menys del 25% dels diputats de la cambra i que, per tant, caldran pactes per formar govern. I justament aquí és on assalten els dubtes als electors, perquè en el cas dels partits independentistes, que la legislatura actual tenien 74 diputats, el 54,8% dels vots del Parlament, han demostrat que són incapaços de superar les desconfiances i posar-se d’acord en un programa de govern. I pel que fa a l’esquerra i la possibilitat que es pugui reeditar una espècie de tripartit com els que van presidir Pasqual Maragall i José Montilla, es veu difícil. En primer lloc, perquè ERC ja ha dit que no pensa governar amb el PSC. En segon lloc, perquè sembla difícil que ERC i En Comú Podem es puguin posar d’acord després del fiasco dels pressupostos que ha provocat la caiguda del govern. I, en tercer lloc, perquè alguns dels projectes que defensen els socialistes, com la B-40, l’ampliació de l’aeroport i el Hard Rock xoquen frontalment amb En Comú Podem i tampoc tenen les simpaties d’ERC.

Caldrà veure, això sí, si Carles Puigdemont encapçala la candidatura de Junts i quin efecte té en l’electorat la possibilitat que, en cas de guanyar, pugui ser investit president a diferència d’eleccions anteriors en què ja se sabia que la seva era una candidatura virtual i que no es podria materialitzar pels problemes amb la judicatura espanyola. També caldrà veure fins a quin punt poden afectar la campanya aspectes de la política espanyola com ara els casos de les mascaretes.

Però totes aquestes incerteses no amaguen la fragmentació que tindrà el Parlament que sorgirà de la convocatòria electoral del 12 de maig. Si les eleccions espanyoles de juliol passat van donar com a resultat un Congrés dels Diputats molt segmentat, les catalanes, si no canvien molt les coses, no donaran les claus del futur govern a cap partit i caldrà arribar a pactes. Tot i que veient com han anat les coses fins ara, sembla que serà força complicat que uns i altres oblidin el mandat que ara s’acaba i els motius pels quals ha arribat al seu final abans d’hora.

Subscriu-te per seguir llegint