Una ponsètia florida al contenidor

Aquesta setmana m’he dedicat a fer un exhaustiu estudi sociològic a peu de carrer. Ras i curt, cada vegada que creuava el portal parava atenció al que havien llençat els veïns al contenidor (o millor dit, aparcat als seus peus). Si els sona banal, esperin-se a veure el resultat. El resum de la setmana diu així: una ponsètia que no necessitava reanimació, amb les fulles amb ressaca nadalenca, però encara vermelles; una cadira de vímet antiga, que amb una mica d’amor i una capa de pintura hagués passat per nova (en qualsevol botiga de decoració ja li haurien encolomat un codi de barres amb una etiqueta de 200 euros); una nevera petita, d’aquelles per fardar de mini-bar; un joc de paelles que tampoc arrossegaven tantes fregides; i, la joia de la corona: un sofà groc (de color, no malgirbat pel pas del temps) amb els coixins a joc.

A banda de ser targeta vermella en recollida selectiva i viatges a la deixalleria (sense parlar del servei de recollida de residus voluminosos apte per mandrosos de mena, que és trucar i en menys de 48 hores ja s’han endut l’andròmina), els objectes abandonats parlen per si sols: els humans som així de contradictoris. Desfer-nos de les nostres coses ens costa poc tirant a gens però, en canvi, frisem per conservar el molinet de cafè dels nostres avis, que exhibim com un trofeu al racó més especial del menjador, encara que no quadri amb la decoració. Però a la ponsètia la sacrifiquem, que «ja no és Nadal i fa lleig». La cadira de vímet, puerta, que «no fa conjunt amb la taula de nom impronunciable». La nevera i les paelles, directe a les escombraries, que «pel que van costar». I el sofà, balcó avall, que «ja m’he cansat d’aquest groc merda d’oca».

Fa uns dies, el bisbe electe de Girona, Octavi Vilà, assegurava en una entrevista a aquest diari que «la gent té por al compromís massa definitiu», referint-se al descens del nombre de matrimonis. «Prefereixen les coses temporals, que es puguin canviar amb certa facilitat», afirmava. Ja sigui la ponsètia. La reserva del restaurant. El gimnàs. La parella. La feina. Els gustos. I, per què no, la identitat.

Subscriu-te per seguir llegint