Respectin-se i respectin-nos

El to habitualment bronc de la política espanyola, especialment la nacional, s’ha exacerbat les darreres setmanes, després de les eleccions gallegues, amb la tramitació de la llei d’amnistia i amb les convocatòries d’eleccions al País Basc, Catalunya i el Parlament Europeu. En les intervencions públiques, però també a la tribuna del Congrés dels Diputats, s’han creuat línies vermelles fins i tot arribant a immiscir-se en l’entorn més personal del president del Govern, del líder de l’oposició, d’alguns diputats i de la presidenta de la Comunitat de Madrid. No és la primera vegada en la història de la nostra democràcia que vivim aquests episodis. Recordem el que es va anomenar l’«acoso y derribo» a Adolfo Suárez que va acabar amb la seva dimissió el 1981 seguit del cop d’Estat de Tejero. O l’agra legislatura del 1993 amb els GAL i els morts en calç viva. Per no parlar dels mesos previs a les eleccions del 2004 amb el «No a la guerra» o els atemptats d’Atocha. Una sèrie que acaba amb la moció de censura contra Mariano Rajoy. En cadascun d’aquests moments s’han dit moltes barbaritats d’una banda i l’altra, algunes amb fonament i moltes altres sense ell. Potser el més inquietant d’aquest episodi actual és que s’estan centrant els atacs en els entorns familiars directes dels líders polítics i s’estan practicant polítiques del ventilador pels mitjans més barroers que es puguin imaginar, utilitzant en alguns casos les institucions i els poders de l’Estat per alimentar un fangar que no fa res més que desprestigiar la política i els polítics, no només un partit o un altre.

La lluita contra la corrupció ha de ser transversal i els partits s’hi han de comprometre col·laborant amb la justícia i assumint responsabilitats polítiques, no només vociferant contra els adversaris. Massa vegades qui més crida o qui més presumeix és qui menys fa per eradicar els corruptes i les pràctiques de malversació lligades ja sigui al finançament dels partits o a l’enriquiment dels intermediaris que els financen. Un cop els temes són en mans de la justícia, el que no és admissible és que es posin en marxa una sèrie de ventiladors que filtren dades parcials d’investigacions policials o judicials de manera interessada només amb l’objectiu de sembrar el dubte i sense cap voluntat d’aclarir els fets. Aquestes pràctiques es fan encara més perverses quan el que es publica, contra els uns o contra els altres, ni tan sols té base judicial o policial, sinó que es tracta de simples anècdotes sense possibilitat de contrast i que es vinculen a outlets informatius el negoci dels quals no és a les notícies que publiquen sinó en les comissions que cobren. És cert que aquests outlets s’alimenten d’autèntics ionquis en el consum d’aquest tipus de continguts.

Amb aquestes pràctiques, potser alguns tafurs demoscòpics convencen els seus clients que milloren algunes dècimes en els sondejos, però la realitat és que constitueixen una falta de respecte, als adversaris polítics, però molt especialment als ciutadans, a tots nosaltres que ens mereixem una política que solucioni problemes de tots i no només en creï a uns quants.