Per Setmana Santa, parlem de la mort

A un parroquià del bar Cuéllar li falta una cama, el bar Cuéllar s’assembla cada dia més a una taverna marinera, tot i que dubto que l’Isidoro, aquest és el seu nom, la perdés perseguint cap balena blanca. Simpàtic de mena, ens va fer l’altre dia una demostració de com funciona la seva cama ortopèdica, la fa anar amb una app segons la vulgui utilitzar per a córrer, per a caminar, o per a estar-se quiet, dempeus i sense que se li doblegui. Em van venir ganes de tenir-ne una i tot.

(Incís: aprofito per a reivindicar que hauria d’haver-hi un nom per a qui està mancat de cama. El que li falta un braç és manc, mirin Cervantes i Valle Inclán, però a qui no té cama no només li falta un membre, sinó que per postres li falta nom, que és pitjor. Dir-li coix no val, coix ho pot ser qualsevol, fins i tot el que li fan mal les sabates).

El curiós és que, després d’amputar-li la cama, li van comunicar a l’Isidoro que l’havia d’enterrar. No enterrar-la amb un pic i una pala en qualsevol descampat, com seria maco, sinó oficialment. Jo ja sabia per experiència pròpia que davant la pèrdua d’un membre de la família, has de contactar amb l’empresa funerària per al funeral, però ignorava que ho has de fer també per la pèrdua d’un membre del cos. Ben pensat, la cosa té la seva lògica: no guardaràs la cama a la nevera, al costat dels iogurts, perquè un dia la teva senyora es pensi que és de xai i te la serveixi per sopar feta al forn, amb les seves patates i tot. D’aquesta, et fas vegà.

- Mil set-cents euros que em va costar l’enterrament de la cama- es lamentava l’Isi.

Per animar-lo, vaig apuntar que potser li descompten els diners en el seu enterrament. Al cap i a la fi, la cama farà temps que cria malves, és lògic que no li cobrin l’enterrament de tot el cos quan li arribi l’hora.

- Pren-t’ho com si t’estiguessin enterrant a terminis, home. Avui una cama, demà un braç, i quan et toqui del tot, ja estarà tot pagat- vaig insistir.

Va semblar animar-se una miqueta, no gaire. Per no furgar-li en els sentiments, em vaig abstenir de preguntar-li si a l’enterrament de la cama hi havia anat molta gent o només els més propers, és a dir, l’altra cama. També ignoro si va imprimir recordatoris funeraris amb un vers de Martí i Pol, espero que no, això no hi ha cama que ho mereixi, per dolenta que hagi estat en vida. Personalment, si alguna vegada em trobo en la tessitura, em limitaré a escriure-li a la meva difunta cama unes paraules d’agraïment tipus «Sense tu, el camí es fa més difícil». Ella ho entendrà, allà on estigui.

Ara que sé el valor que té una cama amputada -o un braç, o fins i tot un membre viril, que com el seu nom indica és també membre de ple dret-, vull creure que a l’hospital no es limiten a donar-te-la en una bossa, amb l’alta sanitària, la cartera, el rellotge i apa siau. Una cama té sentiments, el seu antic amo espera unes paraules de consol, que encara que sonin a tòpic són sempre d’agrair: la seva cama, mai es va queixar, la recordarem per la seva alegria, totes les infermeres volien estar amb ella, coses així. No ha de faltar el cursi que asseguri que a partir d’ara hi haurà una estrella més en el cel, això va inclòs en tota defunció.

Per als creients, la situació es complica, i no només perquè hauran de celebrar una missa per aquesta cama que no tornarà a caminar, amb respons inclòs, sinó per qüestions més metafísiques: van les cames al cel, en el cas que estiguin lliures de pecat? O esperen en el purgatori fins que arriba la resta del cos? Quantes cames estan esperant el judici final en una situació si més no incòmoda? Vet aquí un tema a tractar sense demora pel flamant bisbe de Girona.

Sigui com sigui, és per una cama quan cobren ple sentit les paraules «descansi en pau».

Subscriu-te per seguir llegint