Teatre fora del rovell de l’ou

Critiquem la centralitat, però si no es fa primer a Barcelona i surt per TV3, costa Déu i ajut convocar públic als teatres del territori», piulava el director del Teatre de Bescanó, Quim Marcé. Ho deia després que una de les sensacions de la temporada a Madrid, Prima facie, un monòleg molt potent amb una interpretació brillant de Vicky Luengo, tot i tenir l’aval de la crítica, del públic i dels premis, omplís la platea en el temps de descompte. No li falta raó. L’efecte Barcelona -que, inevitablement, comporta l’atenció dels grans mitjans- és clau. També ho és el de les marques sòlides, com Temporada Alta: quants cops s’ha vist un espectacle que sota el paraigües del festival hagués fet el ple i, en canvi, passa sense pena ni glòria.

I és una llàstima, perquè fora del rovell de l’ou hi ha programadors -la majoria, programadores, de fet- excel·lents. I no només a Girona, Figueres o Olot, on troben l’equilibri entre produccions que quadren els números i la programació off; La Planeta o Salt, una nau petita amb motor de transatlàntic gràcies a Bitò. També hi ha tries fetes amb cura exquisida a Celrà, Bescanó, Empordanet Escena, Lloret o Porqueres, que té un centre cívic amb cartell de capital de comarca.

Bon ull, n’hi ha de sobres. Ganes d’arriscar i programar més enllà del que dicta el cànon, també. Ara falta el públic, com diu Marcé.

Subscriu-te per seguir llegint