Tot torna

Aquesta setmana arriba als cinemes La primera profecía i, com el seu subtil títol indica, és la preqüela de la mítica pel·lícula de Richard Donner sobre l’Anticrist. Encara avui, l’original és un perfecte exemple de com fer un terror tan elaborat com esgarrifós, traient molt partit del que hi ha de pertorbador a situacions aparentment quotidianes i subvertint la forma tradicional de representar la família a la pantalla. A l’espera de veure-la, cal dir que La primera profecía respon a una estratègia comercial que no és nova però que, malgrat els seus evidents símptomes d’esgotament, no deixa de practicar-se amb desconcertant vehemència. És cert que vivim presoners de la nostàlgia, com també ho és que la moda dels universos en expansió (Marvel i Star Wars, sí, però també és velles sagues del cinema modern) ha afavorit que qualsevol relat de qualsevol gènere sigui susceptible de transcendir la lògica narrativa. Val, per exemple, per la darrera i desastrosa entrega de L’exorcista, on l’obsessió per traçar un fil amb la pel·lícula original portava els seus responsables a perdre tot sentit de la dignitat i, fins i tot, de la coherència dramàtica. Per què tot torna? Segurament és perquè en alguns despatxos hi ha qui creu que el públic d’una determinada edat té ganes de visitar les velles zones de confort, per terrorífiques que fossin, i si a més atrauen nous espectadors, encara millor. Però la qualitat d’aquests productes, i també les xifres, s’entesten a demostrar que aquest interès en tornar al passat és més que relatiu. Passa, sobretot, que recuperar algunes marques no és sinònim d’entusiasme col·lectiu, i això és perquè al final hi ha històries que millor deixar-les com estan. La profecía, en el seu dia, ja va generar dues seqüeles, interessants però clarament inferiors, i un remake de vergonya aliena. Fer ara una preqüela, per bona que acabi sent, és un caprici industrial que, en el millor dels casos, acabarà com un apunt a peu de pàgina quan se citin les excel·lències de l’original. El problema, en el fons, ja no és ni de la indústria cinematogràfica, sinó d’aquesta tendència general a considerar que qualsevol temps passat va ser millor. Enaltim allò viscut i ens descuidem del present, com si apel·lar al que ja no som fos l’única manera de preservar-ho. I és exactament el que li passa al cinema, un dels nostres principals reflexos. Fan aquestes pel·lícules perquè, en veure-les, ens lliurem a un exercici d’introspecció i acabem concloent que la primera era la bona. Però ja hi hem anat i, en conseqüència, hem gastat. Diners i paciència.

Subscriu-te per seguir llegint