Per si de cas

Cada dia, sense faltar-ne un, rebo algun intent d’estafa per correu electrònic, per missatge o a través de les xarxes socials on estic donada d’alta, mal haja aquest vici de la comunicació.

Fa anys que passa, a tal velocitat, que les cartes nigerianes ja són arqueologia propera a habitar els museus i ens provoquen, amb el seu idioma macarrònic i la seva nul subtilesa, un somriure cada vegada que se’ns apareixen en pantalla.

Però, compte, si se segueixen enviant és perquè funcionen. I, en algun lloc d’aquest país nostre on ja gaudim dels aclaparadors avantatges de la Intel·ligència Artificial, hi ha algú creient a ulls clucs que un príncep africà vindrà a salvar-la de la monotonia del barri, que una educada vídua molt milionària li deixarà una vastíssima fortuna a canvi que li avanci uns centenars d’eurets en despeses de notaria o que un exmarine benplantat compartirà amb ella pa, amor i fantasia.

Per què no serà així, si sabem, perquè ho hem vist, que la propietària de L’Oreal gairebé deixa tot el que és seu a un amic amb qui ni tan sols va tenir frec carnal? No mereixem potser els mortals el nostre conte de fades?

Això creiem, sí, i volem tenir-lo com doni lloc. Aquí hi ha els casos molt recents que ens mouen a pena, més que a riure, d’un home i dues dones, germans, assassinats per no poder saldar un deute contret perquè elles poguessin enviar la lluna en un cove als seus falsos enamorats. O la fan que creia estar sent festejada per Luis Miguel i va arribar a enviar-li 10.000 dòlars a l’impostor sense titubejar ni sospitar. O aquella altra senyora que va pensar que era xicota de Brad Pitt i li va entregar el seu cor i tot el que hi havia al seu compte corrent.

Les estafes, tan velles com l’ésser humà que les perpetra, han fet, tradicionalment, efecte perquè juguen amb les nostres debilitats i emocions, de manera que ens fa vergonya haver-les de denunciar un cop consumat el delicte. Des de l’estafa de l’estampeta en les seves moltes variants fins a aquests estafadors de l’amor, tots s’han aprofitat de la barreja d’avarícia, necessitat econòmica o emocional i ingenuïtat de les víctimes. I, ja ho veuen: ho segueixen fent.

Però ara conviuen amb altres models que -permeteu-me la llicència- tenen molta menys èpica. És tal la seva estilització, la seva recreació de la realitat, que podem caure al parany fins als que creiem que ens les sabem totes.

Correus electrònics que s’envien des de dominis reals convidant-te a fer clic en enllaços absolutament creïbles. Missatges i alertes des dels mateixos números de la sucursal del teu banc, que t’avisen que estàs sent objecte d’un robatori i t’animen a donar les claus per evitar-ho. Trucades de la teva companyia telefònica per avisar-te que et pugen la tarifa i, generosa, donar-te l’opció que te truquin tres més i et quedis amb la millor. Vídeos manipulats en què famosos milionaris et conviden a invertir en criptomoneda…

Tot en aquest nou paradigma està fet per estafar-nos o que estafem. Mig món estafant l’altre mig, en això es resumirà, més o menys, l’avenç imparable de la Intel·ligència Artificial que no obeeix a raons, perquè és una hidra que té set caps més per cadascun que li tallis.

Davant d’aquesta lluita tan desigual no tinc, per desgràcia, cap consell útil, més que l’obvi:

Si sou de natural facinerós i inclinació al delicte, uniu-vos als que estafen. Si, per contra, pertanyen a aquesta majoria de gent educada per respectar les lleis, desconfiïn de tot, fins i tot del que sembla més innocu. Per si de cas.

Subscriu-te per seguir llegint