Fruit del deliri

Ha sortit l’últim disc d’Oques Grasses i a mi m’agrada, de fet, segurament m’hauria agradat qualsevol cosa que haguessin fet. Perquè a vegades, no saps ben bé per què, la banda sonora de la teva vida la delegues a un grup, es fa la màgia, i ja no vols que t’abandoni mai més. Hauria sigut maco que tot fos com abans, anant a buscar el cassette, el vinil o el CD a discos Coll, o al Nou Disc, o als magatzems Vall de Platja d’Aro, i escoltar-lo amb la devoció que els nens obren els regals el dia de Reis. Però ja se sap, ja no hi ha cassettes, els vinils són una raresa i els CD han quedat arraconats i plens de pols. I ja no existeix ni can Coll, ni el Nou Disc ni els magatzems Vall.

El món és com és i ara t’has d’esperar a la mitjanit del dia que surt el disc per, a través de les xarxes socials i plataformes, escoltar les diferents cançons. És maco encara tenir il·lusions i que et mogui entrar en aquest joc. A Fruit del deliri, que no podria haver tingut un títol millor en els temps que corren, Oques Grasses continua en la seva línia, hi ha una mica de tot, de ritmes i estils, i s’enyora el passat per entendre el present, i es parodia el món d’avui i l’estat de la indústria musical. Omplen pavellons i podrien viure de l’star system, però s’estimen més seguir al poble d’Osona entre la gent normal.

Subscriu-te per seguir llegint