Enyorarem les bicicletes

Recordo com si fos ara el temps de la pandèmia. Els dies de confinament radical i estricte; el silenci pesant com una llosa, la gent tancada a casa, les famílies inquietes. Es dibuixava un horitzó incert tot i que per feina o per necessitats elementals era possible sortir i trencar el tancament més contundent. Anar al supermercat a comprar era com una oportunitat de respirar una certa normalitat, sortir per feina només es podia fer en determinades circumstàncies, canviar de municipi no pas sempre era possible. Els moments balsàmics eren molt limitats i esporàdics. La casuística era infinita, però la realitat es circumscrivia a uns àmbits molt restringits i delimitats. La geografia urbana mostrava modificacions sensibles fàcils de percebre en l’absència de sorolls i més subtils en les modificacions creixents de l’activitat econòmica i comercial. Tot sigui dit els canvis de ritme i de vida en temps de pandèmia tenien en ells mateixos uns valors sovint de relaxament i asserenament altíssims.

Quan Girona va sortir de la pandèmia, quan es van anar aixecant les restriccions més exigents, va aparèixer un panorama devastador. La dreta de l’Onyar, la ciutat antiga en el sentit més estricte, semblava tancada amb pany i clau. Molts comerços havien tancat per no tornar a obrir mai més; d’altres havien resistit i començaven l’aventura de la recuperació. Però en conjunt els carrers des de l’Onyar fins a la muralla de llevant feien patir molt i molt. La desertització era palesa i el panorama era desolador. Sorgien molts interrogants. Com es faria la recuperació? Quant temps trigaria a refer-se el turisme? Quins hàbits nous havia deixat la pandèmia? Alguns pensaven que res ja no seria igual i que de les lliçons apreses en sortirien noves pautes de comportament.

Ara amb més perspectiva ja podem dir que el teixit comercial s’ha refet i que els casos d’establiments tancats són cada cop menys. L’activitat turística s’ha refet, els visitants amb grups reduïts o en viatges organitzats han tornat a proliferar. La immediatesa de Temps de Flors ens anuncia unes jornades esclatants. La setmana vinent serà la que permetrà certificar que en molt bona mesura la crisi de la pandèmia ha quedat enrere. I que no és ben bé cert que haurem canviat els comportaments. En molt bona mesura hauran tornat les pautes del passat.

Ara, però, s’aixequen veus crítiques sobre el model econòmic, el model turístic i el model comercial del barri vell. S’esgrimeix la gentrificació, es combaten els allotjaments turístics i s’ataquen frontalment els establiments dedicats al món de les bicicletes. La veritat és que les reaccions, algunes amb un punt de violència, són poc racionals i no responen a una reflexió aprofundida sobre la realitat. Més aviat sembla com si hi hagués una reacció emocional, visceral, fonamentalista.

L’argument de tot per a nosaltres i res per als altres denota un exclusivisme que no se sustenta en cap fonament sòlid. Que cal atendre els fenòmens especulatius i combatre’ls és evident, que cal conduir i orientar l’especialització comercial també, que cal regular els usos turístics no cal ni dir-ho. Però la realitat és tossuda i a vegades els fenòmens més estructurals no són necessàriament els més vistents. Que els preus han pujat al barri vell és una evidència, però en quina proporció amb relació als preus de la resta de la ciutat?, que avui és més difícil trobar un habitatge al barri vell és també una evidència i que no hi ha una oferta de pisos assequibles; però aquest és un fet exclusiu del centre històric?

A mi em sembla que hi ha moltes coses a matisar. En primer lloc, crec poder afirmar que els casos de gentrificació i de comportaments especulatius al barri vell són limitats i molt recents, amb risc de créixer, i que les intervencions en el patrimoni des del sector públic han contribuït a temperar aquestes temptacions. En segon lloc, tinc el convenciment que el campus del barri vell és un factor d’atracció i de diversificació que actua sobre la demanda i que en alguns aspectes condiciona l’oferta. En tercer lloc, crec que algunes perversions de caràcter comercial tenen més a veure amb l’extinció per manca de relleu generacional del comerç de proximitat que per cap altre motiu; i en aquest sentit la proliferació de franquícies i marques no es pot pas dir que sigui un fet incentivat sinó que s’ha produït per decantament general. Sí, en canvi, que estic convençut que hi ha un marge per tal de condicionar alguns establiments de caire singular que en el terreny de la restauració o de la venda al menor haurien de ser objecte d’un major control i d’exigències horàries i d’usos condicionats per les ordenances municipals. Hi ha, des del meu punt de vista, molta feina prèvia abans de situar els establiments ciclistes en el punt de mira.

Estic convençut que l’especialització ciclista de la ciutat és un regal. No puc pas dir que sigui un regal inesperat perquè fa més de dues dècades que es va avançant en aquesta direcció. Però no sé veure cap inconvenient en la diversificació d’aquest món que atén a necessitats residencials, tècniques, alimentàries i dietètiques del món dels ciclistes. Pernocten, consumeixen, gaudeixen de l’oferta de la nostra ciutat que els acull. I si resulta que en alguns casos algun ciclista incompleix les normes o vol fer valdre el seu criteri per damunt de les més elementals normes de convivència la ciutat ja té els mecanismes adequats per a corregir-ho.

El record de la devastació postpandèmica ens hauria de fer veure el valor afegit, envejat per molts, que comporta per a la ciutat l’especialització ciclista. Queda clar també que en cap cas no és ni pot ser un monopoli i que l’oferta de la ciutat equilibrada i ponderada ha de ser un just equilibri entre la cultura, el patrimoni i el lleure, i naturalment els drets dels ciutadans. La ciutat no és una reserva exclusiva de ningú i del patrimoni col·lectiu que representa ningú no en pot quedar exclòs.

Subscriu-te per seguir llegint