Una verdor exuberant

Són les set. Toquen les set a les campanes de la Catedral; un toc més sever i greu, més perceptible, que el toc inaudible de les hores nocturnes. Plou. Aquest maig ha plogut i ha plogut bé. Hem viscut el goig de la pluja. Regalimen els ràfecs, l’aigua llisca pels paviments dels carrers i s’hi aboca per les canaleres que recullen l’aigua dels teulats. Hem sentit tronar i hem vist llampegar i cada dia un moment o altre ens ha regalat horitzons retallats amb l’acolorit arc de Sant Martí. Els tolls són testimonis de l’aigua caiguda. Hi ha una pluja persistent i cadenciosa. Hi ha una remor de pluja i sembla com si els rius s’haguessin de deixondir. De nit a la vall del Galligants, encara escàs d’aigua, d’assedegat que estava, les granotes rauquen alegres i amb un aire més despert que dies passats. Els còdols del carrer són nets i polits i les pissarres de Sant Nicolau i Sant Pere de Galligants, xopes, han perdut aquell aire trist de la pols acumulada. Escric dijous, ahir, abans d’anar a Manlleu a visitar l’Ajuntament i el Museu del Ter; podré observar de prop el Ter osonenc i podré mesurar com arriben al curs mitjà del riu els efectes de les pluges.

La natura ha esclatat. Hi ha una explosió vegetal. La nota dominant són els verds; verds grassos, nets, clars i forts, anant cap a agafar la textura madura després de l’arrencada primaveral. Han florit esplèndids els castanyers d’índies i les acàcies que han resistit la fúria depuradora d’espècies invasores ens regalen els penjolls generosos de les seves flors blanques. Als marges i als vorals dels camins i de les carreteres les ginestes florides s’escampen amb generositat i dibuixen clapes grogues enmig d’una verdor exuberant. Als camps els sembrats més aviat decandits durant mesos semblen deixondir-se amb força en el mateix moment que en les ondulacions del camp comencen a rossejar. D’aquí no gaire i ni ens n’adonarem serà l’hora de la sega. Els rostolls romandran com a testimoni mut i residual de l’esclat de la primavera. Algun camp exhibeix una escampadissa de roselles, els nostres quiquiriquics d’infantesa.

Mirem obsedits les mesures de les reserves dels pantans i encara amb un punt d’angoixa mirem com creixen les reserves que marquen les agulles del temps dels telenotícies. Els pantans mig buits encara són el recordatori de les limitacions que hem viscut i viurem encara i assenyalen el camí que ens manca per assolir la normalitat. El paisatge de Sau o Susqueda o de la Baells ens ensenya encara les entranyes del pantà i a les vores la línia que marca el nivell òptim de les reserves encara molt per dessota. En canvi, els rius a les capçaleres saltironegen d’alegria. L’aigua baixa forta al Rissec i al Ritort. El pont de Camprodon ha recuperat l’alegria dels vells temps i el Ter i el Freser han rebut una empenta decisiva de les darreres pluges i els efectes afegits del desgel de les darreres nevades que van arribar tard, però van allargar un hivern estrany. Les rieres i rierols, els rius de muntanya reguen els prats i els boscos que verdegen en un esclat renovat. Alguns mostren les ferides irreversibles de la sequera i els arbres morts dibuixen una fotografia aèria de tonalitats diverses en contrast entre els grisos dels arbres morts i les capçades brillants dels arbres reviscolats.

Les basses i els pous han renascut i als voltants de Girona el Güell a Aiguaviva, l’Onyar a la Creueta i el Galligants aigües amunt de l’aiguabarreig amb el Ter i l’Onyar ha recuperat la fesomia dels dies alegres de les pluges continuades.

Una observació atenta de la natura ens mostra de més a prop els efectes beneficiosos de la pluja. Les fulles dels arbres brillen i mostren una textura neta i humida. Les masses arbòries dels arbres de ribera exhibeixen la seva força. Les ribes del Ter, l’illa del Ter a Pedret han esdevingut una mostra d’aquest efecte acordió de l’aigua. Quan els cabals han baixat les pedres nues han mostrat els efectes de la sequera, quan els cabals han tornat a pujar les balques han deixondit i els ànecs, les polles d’aigua i fins i tot els corbs marins han abandonat aquell aire de malenconia que els mantenia alacaiguts.

Observo cada dia la Devesa. La miro amb ulls inquisidors. Busco la petjada esgrogueïda de les clapes més tocades per la manca d’aigua i m’adono que en bona part, almenys aparentment, han desaparegut els pitjors efectes d’aquell aire decandit. Els arbres de la Devesa, potser només esporàdicament, mostren també l’alegria de l’aigua i el brancam s’enfila fins a les capçades amb brots d’un verd intens i brunyit dels millors moments del nostre bosc de plàtans. Pot ser, com diria l’amic Narcís Motjé, que tot sigui un miratge i que sota l’aparença d’una mala salut de ferro els plàtans de la Devesa continuïn emmalaltits per fongs de menes diverses. Vull pensar, però que ni que només sigui potser un miratge l’aigua generosa del maig ha repartit uns efectes beneficiosos amb gen erositat territorial i hagi arribat en abundor a la Devesa i als aqüífers del Ter com a reserva de present i de futur.

Sigui com sigui a mi em sembla i no és de cap de les maneres una observació científica sinó només l’expressió d’una visió intuïtiva que unes pluges ben repartides i la recuperació progressiva de les reserves d’aigua ha tingut sobre els arbres de la Devesa uns efectes més beneficiosos que els efectes acumulatius de la desídia dels humans.

Plou encara, toquen les vuit, i si bé mai no plou a gust de tothom, n’anàvem tan escassos de pluja que ara tot ens sembla novetat i tenim la sensació de recuperar les percepcions, els sons, les músiques, les visions dels temps passats. Estem convençuts que abans plovia més, més fort i més sovint.

Subscriu-te per seguir llegint