Els partits de la nostra vida són del Girona

Dos gols de l’avui seleccionador català Gerard López van donar al Girona, el 24 de maig de 2009, una victòria clau al camp del Castelló (1-2) per encarrilar la permanència a Segona l’any del retorn després de dècades de travessia. El curs l’havia començat Raül Agné, l’artífex de l’ascens, però va acabar destituït per una pèssima ratxa de cinc derrotes seguides que van dur a la banqueta, i aquell dia debutaven, Javi Salamero, Miquel Olmo i Gorka Etxeberría. El dia abans d’aquell miraculosa victòria, la foto de portada del Diari de Girona era per a Xavi i Puyol amb el títol de lliga al Camp Nou, tot i la derrota contra l’Osasuna, la nit del debut de Marc Muniesa, que va ser expulsat injustament.

Quinze anys més tard, com ha canviat tot. El Girona és de Champions, ha firmat una temporada memorable i l’afició s’ha acostumat als gols, les victòries i el bon futbol. I Xavi i el Barça són els protagonistes dels vodevils que, no fa pas massa, veiem cada dos per tres a Montilivi, diguin-li cas Calle, el fitxatge de Biancucchi o les negociacions de Josep Delgado amb l’argentí Ricardo Pini abans d’acabar venent-se el club als francesos Jean-Louis Dutaret i Samir Boudjemaa, pas previ a l’actual Consell d’Administració.

Els partits de la nostra vida són els del Girona. Per a alguns ja ho eren. Ara també s’ha fet el pas per a molts, per a la majoria, que no sabria si triar el 4-2 contra el Madrid de la temporada passada, o el d’aquesta contra el Barça amb el mateix marcador. Que va vibrar amb el 2-1 davant dels blancs el 2017 en aquella diada de Sant Narcís on tot encara feia olor a nou, o que aquest any contra l’Atlètic de Madrid, a l’estadi (4-3), va viure un dels duels més apassionants de Primera divisió dels últims temps. Partits de la nostra vida com també ho van ser el de l’ascens a Tenerife, el del primer cop que es va pujar a Primera (0-0) contra el Saragossa, tot i els 90 minuts d’avorriment, o mirant més enrere, el del Lugo, per cruel, o el del Múrcia (2010) i el penal de Kiko Ratón.

L’èxit del club, com deia fa uns dies Xavier Masachs, autor del llibre Endavant Girona, en una entrevista en aquest mateix diari, no serà jugar la Lliga de Campions el curs que ve. Ni molt menys. El triomf, el que ara hem de desitjar amb totes les forces, és que el 2030 el Girona segueixi a Primera, consolidat, amb un estadi modern i ple, i profundament arrelat a la ciutat i a les comarques. I si això passa per alguna temporada quedar catorzè, tampoc passarà res. Perquè del que es tracta és de no moure’ns d’on som, ara que li hem agafat el gust.

En tots aquests anys hem après aquell tòpic que en futbol pot passar de tot. Per tant, per molt que ens pensem que ja ho hem vist tot, qui sap què ens espera encara en el futur. La lògica diu que en la nova Champions de la temporada que ve, aquesta que en lloc de tenir fase de grups es jugarà en format de lliga virtual, amb classificació única i cada participant disputant 8 partits, el Girona no hi hauria de tenir massa a dir. Però i si? I si la direcció esportiva la torna a encertar? I si Míchel fa realitat aquell objectiu que revelava fa algunes setmanes que volia guanyar algun títol? I si el que ve, per exemple, és l’any de la Copa?

Passada l’eufòria i celebrat convenientment l’èxit, entre ahir i demà a la tarda, el Girona té feina per davant. A Montilivi hi cauran una pluja de milions, el pressupost del curs que ve pot, perfectament, superar els 100 milions, però la responsabilitat també és gran. Consolidar aquesta gran obra és l’objectiu i això també passa per acabar la Ciutat Esportiva de Vilablareix i decidir, d’una vegada per totes, què vol ser Montilivi quan sigui gran. Si el 2030 el Girona se n’ha sortit de tot això, encara donarem més valor a aquesta temporada memorable. Perquè no volem una flor que no fa estiu, com va ser aquell Akasvayu en bàsquet, sinó un projecte fort i durador.

Subscriu-te per seguir llegint