diferències entre tristesa i depressió

Una conversa per xat d’un grup d’amigues em va donar la idea per al tema per a aquest article. Algú va proposar anar al teatre aquell dissabte, i Bea, una dona del grup, va respondre: «No hi aniré; no em trobo bé. Estic deprimida, molt baixa». Algú li va respondre: «Va, anima’t! Sortim, parlem...». «Però és que no m’entens?», va contestar Bea en to enfadat. «Em dius que m’animi i vagi al teatre, i no t’adones que és el mateix que dir-li a un coix que camini bé».

Aleshores vaig veure que es tractava veritablement d’una depressió. Però se sol confondre amb la tristesa. Quina és la diferència entre les dues? La tristor és un sentiment comú i contrari a la felicitat. Un estat d’ànim fosc i baix que pot arribar al plor. És absolutament normal sentir tristor davant de situacions com: la pèrdua d’un amor, no poder fer alguna cosa que volies fer, una discussió amb amics o familiars, o fins i tot l’observació d’un capvespre magnífic, ja que enmig de tot gran plaer es troba la llavor de la pèrdua (parafrasejant Almudena Grandes en la seva darrera novel·la La mare de Frankenstein), perquè aquesta bellesa s’acaba i mai més es torna a repetir de la mateixa manera.

La tristesa apareix, aleshores, quan hem perdut un amor o un ideal que volíem i que ens manca. Això no és depressió. És una tristor normal. La depressió és una altra cosa, una tristor anormal. Una tristor que fa referència a una pèrdua d’una situació en la qual jo em sentia totpoderós/osa. Perdre un amor també podria, per exemple, ser-ne la causa, si sentim que sense aquest amor o sense aquesta persona estimada no som res.

I com es viu aquesta depressió? En general, com una tristor ansiosa, amarga, tempestuosa i mordaç. Està carregada d’odi, per això la persona depressiva s’enfada amb molta facilitat, retreu als altres amb freqüència, es queixa constantment, de vegades amb còlera. Aquest odi o, si volem dir-ho d’una altra manera, aquesta ràbia, es dona perquè la persona ha sentit una traïció. La ràbia es dirigeix cap a qui la va trair, però també contra ella mateixa perquè s’autoretreu haver estat crèdula i deixar-se il·lusionar. I a més la persona s’autodesvaloritza, perquè la ferida s’ha produït en el seu amor propi. Podem dir, llavors, que s’ha perdut una il·lusió i que, després d’aquesta pèrdua, res sembla tenir sentit, cosa que inhibeix el fet d’actuar.

Però la qüestió va més enllà, l’autèntica depressió és més complicada; es relaciona amb una desil·lusió succeïda a la infància, tal com el naixement d’un germà o germana, la separació dels pares, etc., un fet que va provocar una caiguda del subjecte des del pedestal de l’amor dels seus pares, on creia trobar-se i ser-ho tot per a ells. Sota aquesta depressió, doncs, hem de veure que hi ha una neurosi, i és aquesta la que haurem de tractar per sortir d’aquesta depressió, d’aquesta «tristesa anormal». La malenconia, més greu, amb els seus intents de suïcidi, la deixarem per a una altra oportunitat.