La vida d'en Sergio, paralitzada per una pallissa; els seus agressors no li paguen la indemnització

Un cop, directe al cap, el va tombar a l’instant. El Sergio no el va veure venir. Va caure a terra inconscient en el primer cop de puny. Però en van arribar més. Dues persones van baixar d’un cotxe i, en qüestió de segons, li «van rebentar» el cap a puntades de peu. Tenia 21 anys. Va arribar sense batec a l’hospital.

L’Eva, la seva mare, a casa, aliena a tot, se’n va assabentar hores després. El seu fill, que la matinada del 22 de novembre del 2015 havia sortit amb els seus amics a la discoteca Tropicana (Malgrat de Mar, Barcelona), combatia la mort a l’hospital. «No em va avisar ningú. Ni els metges, ni els Mossos...», encara no ho entén. «Quan vaig arribar al centre, a migdia, al meu fill ja l’havien operat dues vegades del cap, havia tingut dos infarts, l’havien hagut de tornar a operar i li havien hagut de treure l’os frontal», fa una pausa, i continua, «l’os del front el van congelar i va estar tres mesos sense. L’hi van treure perquè el cervell li estava a punt rebentar».

Després de sis mesos en coma i un any ingressat, el Sergio va sortir de l’hospital. No podia menjar, ni caminar ni gairebé parlar. A la lluita per la seva vida s’hi va afegir la judicial. La primera encara la batalla; la segona es va tancar el 2020, cinc anys després de la pallissa que va patir, quan el Tribunal Suprem va confirmar la condemna de cinc anys de presó als dos joves que van baixar d’un cotxe i es van rabejar a puntades de peu amb ell. L’altre agressor, el que li va donar el primer cop de puny, va ser condemnat a tres mesos de multa per un delicte de lesions.

La condemna als dos joves condemnats a penes de presó incloïa l’abonament d’1.263.956,19 euros –recull la sentència a la qual ha accedit CAS OBERT–, però els diners, necessaris per a la rehabilitació que ja no cobreix la Seguretat Social, no han arribat.

«El meu fill va entrar a l’hospital el 22 de novembre del 2015 i en va sortir l’11 de novembre del 2016, un any després», arrenca la seva mare. «¿Què va passar?», continua, «el Sergio no recorda res d’aquella nit... Però, pels testimonis, els amics i la mateixa investigació, hem pogut reconstruir tot el que va passar».

LA PALLISSA

«El Sergio era al guarda-roba...», reconstrueix Eval’. «Anava amb dos nois més, més grans que ell. Aquests nois surten del local. Al moment, algú diu al meu fill: ‘No hi vagi que hi ha una baralla, estan pegant a un’. ‘És que els meus amics no són aquí, a veure si seran ells’, va dir el meu fill». El Sergio va sortir. «Abans d’arribar a la baralla, un noi li va pegar un cop de puny i el meu fill va caure a terra inconscient, va ser un KO», diu l’Eva. «Ell no va entrar a la baralla. No hi va arribar. Ni tenia esgarrapades ni roba estripada, res... Quan estava inconscient, dos nois van baixar d’un cotxe i van començar a donar-li puntades de peu al cap». Va ser vist i no vist, «uns segons», però la pallissa va ser gairebé letal.

«MAMA»

«Vam tenir sort», explica l’Eva. «Malgrat tot, malgrat com estem avui, vam tenir molta sort». El Sergio va sortir de l’ambulància amb un fil de vida. «Els metges diuen que va arribar gairebé mort i que, operant, amb sort, quedaria ‘vegetal’. Que... perquè era un noi de 21 anys, que si n’arriba a tenir més ni l’operen».

Va ser intervingut en diverses ocasions. Entubat, amb una traqueotomia temporal, va entrar en un coma que es va allargar sis mesos, però en va despertar. Va obrir els ulls, però tot havia canviat: «Va sortir de l’hospital sense mobilitat, tenia una sonda a l’estómac per menjar...», s’atura la seva mare, «portava fins i tot bolquer». Després d’un any ingressat, el dia que li van donar l’alta va dir la seva primera paraula: «mama».

Al caure, se li va trencar el crani, se li va obrir, i les puntades de peu van anar directament al cervell

Eva

— Mare d'en Sergio

«Amb el primer cop de puny, que és quan cau a terra, el Sergio hauria tingut el que fos... però no les lesions que té, van dir els forenses», explica davant aquest mitjà la dona. «Les irreversibles que presenta estan fetes perquè al caure se li va trencar el crani, se li va obrir, i les puntades de peu dels altres van anar directament al cervell».

Tres persones involucrades. Una víctima, tot per filar. Mentre lluitava per viure, va arrencar el judici. «El mateix dia, a la sala, el noi que li va donar el primer cop de puny es va girar i va demanar perdó». Va ser condemnat només per un delicte de lesions, no es va demostrar que hagués format part de la pallissa posterior. El seu testimoni, el dels testimonis, va permetre identificar els altres dos agressors, els que van baixar del cotxe i, en qüestió de segons, li van pegar sense pietat.

El 2020, cinc anys després, el Tribunal Suprem va confirmar la pena als altres dos: homicidi en grau de temptativa, cinc anys de presó. També van ser condemnats a pagar una indemnització que supera el milió d’euros. A la presó es van declarar insolvents. Els diners no han arribat.

En paral·lel, va arribar el desemparament de la Seguretat Social: «Ens van dir que hi havia un temps establert i unes sessions de rehabilitació determinades i que el Sergio ja no en podia tenir més».

Només podrem afrontar un any de rehabilitació, no gaire més

Eva

— Mare d'en Sergio

La lluita de l’Eva, infatigable, va servir per aconseguir una mica d’oxigen: «L’Estat ens va donar 56.000 euros fa quatre anys. És una ajuda a la víctima... Va ajudar, però, si m’han de donar un milió i escaig, no és ni l’escaig, no són ni 200.000».

L’arribada d’aquest ingrés va permetre al Sergio acudir a l’Institut Guttmann, un hospital de neurorehabilitació. Va aprendre a parlar, menjar, respirar. «Va deixar el bolquer», però continuava (i continua) necessitant ajuda, «va començar a ingerir aliments, primer purés, després alguna cosa sòlida..., tot i que sempre amb supervisió. Hi va haver avenços impensables. El Sergio, durant anys, va apaivagar el dolor centrant-se en la seva recuperació.

«Els diners s’esgoten», lamenta l’Eva. «Amb 21 anys que tenia quan ens els van donar i pagant [llavors] 1.400 al mes per tres dies a la setmana...», calcula, el Sergio ara té 29 anys i està a punt d’acabar, lamenta. «Queden uns 12.000 euros, hem reduït dies, només hi va dos... Ens queda un any de Guttman, només podrem afrontar un any de rehabilitació, no més».

COMPTE ENRERE

L’Eva no disposa d’ingressos. El Sergio necessita «una persona les 24 hores amb ell». Per més que ho intenta, els comptes no surten. Als tractaments hi suma la inversió per adaptar la casa –tot i que no amb tot el que necessitaria– per poder atendre’l. Al dia a dia s’hi suma la rehabilitació privada –fonamental– que suposa, tirant per baix (després de reduir sessions), 800 euros al mes. «No sé com ho podem fer».

Ha trucat a totes les portes. La primera, la de la Generalitat. «Està en estudi», afirma, «només he demanat que la rehabilitació, ja que no percebem la indemnització, l’assumeixi la Seguretat Social».

Parla sense odi, tot i que de vegades resulti difícil, «al meu fill el van destrossar, la veritat...», però s’enfoca a buscar solucions. «Jo tampoc podria donar 600.000 euros. És una quantitat alta, però és que un dels dos condemnats només m’ha donat 100 euros en vuit anys. Entenc que no ho puguin donar tot, però ja que han fet el mal i els ha sortit barat, perquè ja han sortit de la presó, almenys, del que generis, dona-li al Sergio la meitat, ¿no?».

La batalla de l’Eva es completa amb el Kike, el seu altre fill. «Té paràlisi cerebral, diagnosticada als sis mesos de néixer. A ell, per exemple, no li funcionava la rehabilitació, però al Sergio sí».

El Sergio, el petit dels dos, però que sempre ha exercit de cuidador, ja tria la seva roba, juga a la Playstation i té una mica d’autonomia, tot i que és dependent en la totalitat d’activitats quotidianes. «No crec que arribi a caminar sol, però a l’aigua pot bussejar». La lluita comença de nou: «He gastat els pocs diners que tenim perquè revisin si, després de sortir de la presó, la insolvència que van declarar continua igual». El procés és lent, tediós i el Sergio està en compte enrere.

L’Eva lluita sense parar. El Sergio continua lluitant per viure. Amb 21 anys tot va canviar de rumb. Era amant del futbol, «ara», somriu l’Eva, i és que l’actitud positiva és segell de la casa, «ara es lamenta, diu que està segur que hauria jugat a la Kings League». Insisteix, «l’únic que vull és que els agressors, l’Estat, qui sigui, es faci càrrec almenys de la rehabilitació. Que el meu fill hi pugui anar cada dia, com fan tots els malalts que estan així». El Sergio tenia reptes. Somnis. Per una pallissa, ara el principal és viure.