Berto de Arcos, el vidrier de 73 anys desaparegut quan va sortir a tirar les escombraries en un poble de 100 habitants

Dimecres, 6 de desembre de 2023, el matí transcorre tranquil a Rimor, una localitat de Ponferrada, a Lleó, de poc més de cent habitants. Pantalons de xandall gris, polar marró, boina i botes tipus katiuskas. En Berto surt de casa poc abrigat malgrat que fa fred. Caminarà, se sent bé, està acostumat. El trajecte, el de sempre: ruta fàcil per la muntanya de Rimor, en ple cor del Bierzo. La distància: assequible, ha sortit a les onze i al migdia pensa menjar a casa. Té 73 anys, però es manté en forma. Passejar i mantenir-se actiu és el seu ritual diari.

En Berto tira les escombraries i comença a caminar. Un passeig, el seu passeig. Però aquest no seria com els altres. En aquest va desaparèixer. A plena llum del dia, en una àrea molt transitada, es va perdre el seu rastre. La seva família ha buscat i batut el terreny, sense èxit. Són ja quatre mesos sense notícies d'Alberto de Arcos.

"Què li ha passat? On està? La incertesa és dolorosíssima", lamenta l'Elena, la seva filla. "Va sortir de casa, com feia tots els matins", reconstrueix al costat de Cas Obert. "No va tornar a dinar... i ja està, no sabem res".

Cunetes i camins

Onze del matí del dimecres 6 de desembre. En Berto surt de casa. Ho fa normal, tranquil, sense problema aparent. "El meu pare tirarà les escombraries", descriu l'Elena. "La meva mare no nota res estrany", assegura. Tot sembla estar com sempre.

En Berto fa un volt pel poble, "sabem que va ser amb uns gossos que són d'un noi d'allà, va estar una mica, els va retornar a la seva casa i se'n va anar a caminar a la muntanya". En Berto agafa la ruta que uneix Rimor i FErradillo, poble limítrof. "A la muntanya uns motoristes el veuen", explica la seva filla. També es creua amb uns ciclistes. "Fins ara", "Adeu". Eren les dues de la tarda.

Pocs minuts després de la trobada, saltarien les alertes a casa. "El meu pare no arribava a dinar" i això no estava contemplat. Va començar la primera cerca: "la meva mare i el meu germà van sortir a buscar-lo pel poble, per les nostres finques...". En qüestió d'hores, poques, l'alerta es va fer oficial: van anar a denunciar-ho. "A les sis de la tarda estava avisat el 112, interposada la denúncia i pràcticament tot el poble buscant". La primera batuda oficial -amb experts- va començar aquella mateixa tarda. Es va rastrejar i es va batre pam a pam. Es van mirar cunetes i camins pròxims. En Berto no hi era. L'alerta era urgent: havia pogut passar-li alguna cosa.

Hipòtesi principal: desorientat

Mig centenar de veïns i agents mediambientals van participar el dimecres en la cerca. Els mateixos que, literalment, van anar a la muntanya l'endemà. No hi havia rastre d'en Berto, tampoc van trobar indicis o alguna de les seves pertinences. "El meu pare portava una boina", explica l'Elena, "avui dia tampoc s'ha trobat".

La ruta la coneix, físicament es troba fort, però la seva ment podria ser la culpable de tot: encara que en una fase molt inicial, en Berto té Alzheimer diagnosticat. "Oblidava algunes coses, distraccions, però mai s'havia desorientat". Un any abans, recorda lElena, sí que es va desorientar amb l'hora, "però mai en l'espai". Va ser un cas aïllat. Van confirmar que en Berto aquell matí havia pres la seva medicació. "Sí, l'havia pres".

La recerca va apuntar a la possibilitat que la malaltia aquesll matí hagués mostrat la seva pitjor cara. Que, encara que en Berto no la patia en estat avançat, l'Alzheimer s'hagués tornat indomable durant el seu passeig.

La carretera

Helicòpters, voluntaris, investigadors, familiars i experts, van batre el terreny pam a pam. El punt d'inici va ser el tram en el qual els motoristes i ciclistes deien haver-l'ho trobat. "Van assegurar que no van notar en el meu pare res estrany". Després, la batuda es va anar ampliant, "s'ha buscat fins i tot en pobles pròxims".

Durant els primers dies, Protecció Civil de la Junta de Castella i Lleó va instal·lar un lloc de comandament i coordinació al poble i va desplaçar gossos ensinistrats i un equip de drons, al costat de bombers, investigadors i agents mediambientals. Quinze dies després va baixar la intensitat de la cerca: "no havien trobat res".

En el terreny, cap indici; després de compartir la seva foto, escasses pistes. Una trucada, al cap de cinc dies, va regirar (i regira) el cor de l'Elena. "Va haver-hi un noi que va dir que creia haver vist el meu pare caminant per la carretera nacional". La policia no li va donar credibilitat. "Van dir que era molt tard... i que pel que sembla no descrivia la mateixa roba. Parlava d'un jersei blau quan el meu pare el portava marró... però no sé, potser era el meu pare, però això no ho ha retingut del tot...". El noi va descriure la manera de caminar de l'home al qual havia albirat, "això sí que era compatible...". El dubte aguaita l'Elena.

Alzheimer

Es van ampliar les batudes, "fins i tot van pentinar el riu Sil perquè ho vaig demanar, al meu pare li agradava la pesca, anar a veure el riu...", descriu la seva filla. Aquest se situa a uns dos quilòmetres d'on el van veure per última vegada. Tampoc va tenir èxit. "Ja no sabem on més mirar", van assegurar els bombers, i van deixar de batre, "hem buscat per totes les parts".

Actiu, conversador, sociable i molt àgil, en Berto es va instal·lar a Rimor, "el poble de la meva mare", poc després de jubilar-se. El seu dia a dia era tranquil, passejos, cuidar les seves finques i poc més. S'ho havia guanyat, durant anys va ser vidrier a Ponferrada, a uns 7 quilòmetres. "Li encanten els animals i adora els nens", somriu en recordar-ho la seva filla Elena, "jugar amb els seus nets". En té quatre.

La seva passió, el futbol. "Li era igual l'equip, els veia tots", tant de nens com de grans. Gran conversador, "parla amb tothom" i respectuós, "mai va tenir un problema amb ningú". La seva família, el seu entorn, el seu poble, mantenen l'alerta. No hi ha senderista, caçador o veí que no estigui a l'aguait si va per la muntanya. La cerca no cessa. El seu Alzheimer va poder fer-lo desorientar-se, oblidar, el prec de la seva família és que ningú l'oblidi a ell.