És molt difícl sortir de la dinàmica política diària d'aquest país. Confesso que, de vegades, em fa molt mandra. Intento, en les poques hores lliures que em queden, habitualment a l'autobús que em porta de Manresa a Barcelona, llegir sobre temes ben diferents. He acabat el quart llibre de la tetralogia d'Elena Ferrante (un pseudònim), estic llegint un llibre sobre educació (The Gardener and the Carpenter) i un altre sobre la història dels gens i la revolució genòmica (The Gen). Tiro d'uns o altres depenent del moment. Mentre llegeixo, cada ics minuts miro el mòbil per veure què passa en l'actualitat i repassar els correus. M'encantaria viure en un país avorrit políticament, on el debat fos al voltant de projectes de futur, de creixement, d'atracció de talent, de competència, de llibertats i d'educació i sanitat. M'agradaria escoltar polítics que pensessin en el llarg termini, en tinguessin una estratègia i una visió, que hauria de ser compartida i debatuda. M'agradaria que les sigles partidistes no evitessin els acords. El caïnisme domina avui la nostra política. La corrupció ho ha enfangat tot. S'han destruït ponts per culpa de l'egoïsme i els salts endavant per salvar el cap d'alguns polítics incapaços de gestionar les crisis. El que passa aquests dies al PSOE és el foc final d'aquesta crisi. La degradació de la política que ja va començar amb el nomenament com a responsable del partit d'una persona que no donava la talla, que va fer fins i tot bo José Luis Rodríguez Zapatero. Incapaç d'abandonar la nau quan ha anat perdent posicions. Recordem quan Joaquín Almunia va dimitir? Espero que el PSOE es recuperi algun dia i que això permeti començar a treure el nas de l'aigua. Almenys per impedir unes terceres eleccions.
